Future Islands, dues hores d'intensitat límit

Com Tindersticks durant la seva primera època, Future Islands facturen des de fa temps la mateixa cançó una vegada i una altra, però quina cançó. Un fraseig taciturn que desemboca en tornada exaltada, un coixí de teclats eteris, els grooves líquids d’un baix exemplar. Una cançó tan bona que es pot repetir (amb lleugeres variants) durant dues hores sense que tregui el cap l’avorriment, com es va veure dissabte a la sala Razzmatazz.

L’èxit del grup synthpop de Carolina del Nord es deu a aquesta cançó, però també al rampell del líder Samuel T. Herring, que ja des del principi amb Aladdin va assajar els seus clàssics passos de ball (ajupint-se a la gatzoneta, donant-se cops al pit i el front, algun moviment sexi) davant una audiència entregada. Al seu costat, el baixista William Cashion, el teclista Gerrit Welmers i el bateria (abans només de directe, ara també d’estudi) Mike Lowry es limitaven a fer bé la seva feina, potser sabent que no poden competir amb una bèstia així. Herring va pujar de 0 a 100 en una mil·lèsima de segon i s’hi  va mantenir fins al final. Si algun dia New Order canviessin Bernard Sumner per Jack Black, el resultat seria molt semblant.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Continuar un disc de revelació popular com 'Singles' (2014) devia de ser complicat, encara que el grup ho negui. Els nois poden respirar tranquils, sigui com sigui. Els seus fans de Barcelona van rebre el repertori de 'The far field' (2017) com si formés part del disc anterior, cas de les aviat recuperades Sun in the morning i A dream of you and me, en què Future Islands semblen menys New Order que Fleetwood Mac per aquells sons de guitarra lànguida.

INCIDENT AMB ELS PANTALONS

Herring no sembla cansat de cantar/viure les peces pretèrites, si tenim en compte que a l’altura de Before the bridge, d’'On the water' (2011), se li van estripar els pantalons i va sortir a canviar-se’ls. Al tornar, seqüència gairebé infinita de hits: 'Cave', 'Light house', la inevitable i irresistible, no importa quants cops se senti, 'Seasons (Waiting on you)'… Per al bis van deixar bastants oldies, com 'Inch of dust', 'Vireo’s eye' i fins i tot 'Little dreamer', del seu debut del 2008. «Aquesta és lenta», va dir un noi al col·lega amb to decebut.