Núria Feliu, la memòria del cuplet

La intèrpret va evocar els clàssics del gènere en l'espectacle 'El cafè de les cantantes', que va compartir amb les seves nebodes dins de Barnasants

jjubierre37996746 n ria feliu a barnasants170409132808

jjubierre37996746 n ria feliu a barnasants170409132808 / Juan-Miguel-Morales-Lopez

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Núria Feliu va tornar a cantar, a recitar i, sobretot, a ser Núria Feliu, que déu n’hi do, sobre un escenari i entre els seus. Evocant els dies del cuplet i expressant-se també a través de les seves tres nebodes, Marina, Mireia i Eulàlia, amb les quals va formar un vivificant equip familiar aquest dissabte al Casinet d’Hostafrancs, acollit pel festival Barnasants.

    

El fil conductor el van posar les seves històries de la besàvia Carolina, que va emigrar al Brasil dues vegades i que entre els dos viatges va regentar el Cafè de les cantants. Després d’aparèixer entre el públic entonant Jo us he reconegut, del seu disc d’homenatge a Mistinguett (1971), Feliu va deixar que la Marina ballés al so de Alexander’s ragtime band, d’Irving Berlin, que la Mireia es posés sentimental cantant La Carmeta, de Joan Manuel Serrat, i que l’Eulàlia, l’actriu, l’armés amb les seves metàfores picants a costa de les hortalisses que va despatxar durant un temps la Carolina al mercat. La besàvia era «una dona amb caràcter», va destacar Feliu. «Si ara estigués aquí, la Colau ja podria plegar», va aventurar.

DOBLES SENTITS

Ens va venir a dir que el cuplet en català, era més púdic que el castellà «que es cantava al Molino», amb lletres sobre «puces» i altres picardies. «No, les cançons en català parlaven de caramelles, dels tres tombs i de focs artificials», va aclarir, si bé en algunes es colaven dobles sentits que el 1970, quan va gravar el disc El cuplet a Barcelona, la censura franquista no va passar per alt.

    

Cantar, Feliu no va cantar gaire: va recitar amb sentiment els textos de famosos cuplets i en certs moments la lectura va prendre un caire melòdic secundat pel pianista. Les caramelles, Els tres tombs de Sant Antoni i aquell Tot pel pis tan actual, en què un casament corre perill per culpa dels rigors del mercat immobiliari. La Marieta de l’ull viu, entonada des del pati de butaques.

Notícies relacionades

    

El moment culminant va arribar amb El vestir d’en Pasqual, tan estrafolari ell, amb el seu «sobretot amb farbalans» i l’armilla en què «hi duu cigrons per botons», segons el text de Joan Misterio, cantat amb tota teatralitat, aquí sí, per la tia i les nebodes, i el presentador, Albert Torras, que duia un lloro dissecat enganxat a la solapa en honor a les exòtiques aventures de l’avantpassada. Per acabar, Feliu va treure del bagul (o de YouTube) el vídeo de Cançó de Sants, que als 70 van compondre per a ella Guillem d’Efak i Antoni Parera Fons. Bon humor, melancolia i un crit final «pel nostre poble de Sants».