Núria Feliu: "Els cantautors sempre han sigut els importants"

Núria Feliu reapareix amb un recital a Barnasants, 'El Cafè de les ‘cantantes’', en què repassarà cuplets en homenatge a la seva besàvia Carolina. Avui, al Casinet d’Hostafrancs (20.00 h).

S’estrena a Barnasants. ¡Doncs sí! Jo soc intèrpret no cantautora, d’acord, però, ¿què farien els autors sense intèrprets? Em van proposar fer alguna cosa i vaig pensar en les meves nebodes, unes cracs. La Mireia és una cantant de jazz que t’hi mors; la Marina balla i fa classes de lindy hop, i després hi ha l’actriu, actriu, que és l’Eulàlia. Així que farem un homenatge a la meva besàvia Carolina.

¿Quina és la seva història? Cap al 1870, es va casar amb un home que era un 'malandando'. ¡Aquesta paraula m’encanta! Era un borratxo, un faldiller… Però la meva besàvia els tenia r quadrats: un dia li va clavar una puntada al cul i se’n va anar al Brasil. Allà va fer de planxadora i va guanyar uns diners. Va tornar amb un lloro i va llogar un cafè, un niu d’art, al carrer Vallespir, que llavors es deia Colón.

El Cafè de les ‘cantantes’. Sí, i hi havia una tarima amb un piano i la gent hi pujava a cantar. Però la meva besàvia va conèixer després un altre 'malandando', que la va plomar.

¡Vaja! Va matar el lloro perquè parlava massa, i una altra vegada cap al Brasil. Va tornar i es va posar a treballar a la parada d’hortalisses que tenia la família al mercat de Sants.

¿El Cafè de les ‘cantantes’ era un local feminista? Bé, amb aquest nom, si hagués sigut de la CUP seria normal, ¿oi? (riu) Allà estava ella, fent carajillos i barreges, donant la cara a la barra.

¿Quines cançons acompanyaran aquest relat? Sobretot cuplets: 'Els tres tombs de Sant Antoni', 'La Marieta de l’ull viu', 'El vestir d’en Pasqual'… Era diferent del cuplet en castellà, d’aquelles cançons com 'La pulga', que es cantaven a El Molino. Cuplets com 'Tot pel pis', que ja parlava de que difícil que era llogar un pis. Serà un recital molt casolà, ¿eh? No és un gran espectacle. Jo cantaré i recitaré.

En un festival, Barnasants, d’esquerres. I la besàvia, ¿que no era d’esquerres, i moderna, amb tot el que va fer? Una dona molt forta, ¡tot un caràcter!

L’any passat la van reivindicar amb el disc 'La pols i l’era'. ¿Com ho va viure? Tant ells com Els Catarres m’han vingut a buscar perquè estic als mitjans, i a les xarxes, i em veuen per tot arreu. Nens de 14 anys em pregunten pel carrer: «Tu ets famosa, ¿oi?» Vaig actuar a Canet Rock i vaig notar molt respecte entre els músics joves.

A vostè li agrada ser famosa. ¡M’encanta! Jo sempre he estat aquí, i al davant de tot. Ara venen Rod Stewart, U2, Lady Gaga..., tots cantant estàndards americans, ¡i jo ja els cantava el 1965! ¡I Burt Bacharach! A Leonard Cohen igual: el 1972 vaig gravar la seva cançó dels partisans, que me la va prohibir la censura. Però no tothom ha entès el que feia.

¿Per què ho pensa? Em deien que això era cançó de cigarret, que la fumes, s’apaga i ja està. Els cantautors sempre han sigut els importants. Però en un país hi ha d’haver de tot. Que em diguin que Irving Berlin, Cole Porter, tota aquesta gent, són cançó de cigarret… ¡Em moro de riure!

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

El seu àlbum 'El cuplet' de Barcelona va sortir el 1970, igual que el 'Remena nena', de Guillermina Motta. Però a mi em va fer una mala passada la censura i vaig haver de tornar a gravar 'Les caramelles' perquè deia «mentre tocava l’acordió em deia ‘tot el que vulguis et toco jo’». Amb la Guillermina som amigues de l’ànima.

¿Vostè està retirada? No, vaig dir que volia deixar d’actuar i fer unes altres coses, com llibres o recitar els 'Poemes patriòtics': m’he passat tres anys llegint-los amb l’ANC per tot el país. Sense cobrar ni un duro, ¿eh? No vull amargar-me la vida: tota la meva energia ha de ser positiva.