Liza Donnelly, fogonades de realitat

Com tants historietistes, Liza Donnelly (Washington DC, EUA, 1955) va començar a dibuixar per transcendir la seva timidesa i agradar als altres, fer-los riure. A principis dels anys 80, els seus dibuixos agradaven tant a The New Yorker que la van fer fixa. Aquesta ha sigut la seva casa principal durant 35 anys, una plataforma de luxe per a les seves reflexions gràfiques en clau d’humor sobre la cultura i la manera de viure dels Estats Units.

El seu debut a la mítica revista va ser una historieta sobre els curiosos judicis morals sobre nosaltres mateixos que podem fer-nos en els moments més insospitats: un home camina pel carrer, veu un gos lligat a un parquímetre, es diu «potser no acaricio prou els gossos», es gira, l'acaricia, i segueix caminant. 

Ja als 80 va començar a fer més vinyetes úniques amb peu, el format del qual és mestra. Encara que sembli mentida, fer una sola vinyeta porta tanta feina o més que fer-ne diverses. «A vegades pot arribar una fogonada d’inspiració, però per regla general és el resultat de treballar molt. No es poden veure les costures. És un ball de la imatge amb les paraules… Escollir les paraules correctes és també essencial». Donnelly ha definit l’humorista gràfic com «un guionista, un escenògraf, un director de càsting i un coreògraf, tot al mateix temps».

FEMINISME IL·LUSTRAT

Les seves creacions solen ser tranches de vie, fragments en la vida d’habitualment diversos personatges. Durant els anys 90, i animada per l’editora Tina Brown, va insistir a fer interactuar dones. «La meva veu feminista va començar a emergir. Sempre havia sigut feminista, però potser no ho havia mostrat prou en els meus dibuixos», afirma Donnelly, amb una extensa bibliografia que inclou Funny ladies, una antologia del millor humor gràfic creat per artistes femenines per a The New Yorker.

Els percentatges d’artistes masculins i femenins a la revista han variat segons l’època i l’editor en cada moment («per algun motiu, els homes no veuen les dones com a humoristes gràfiques») i la intensitat de l’onatge feminista. En aquest moment n’hi ha vuit dibuixant per a la revista, i 30 homes.

RIURE CONTRA TERROR

Una de les vinyetes clàssiques de Donnelly és la que va publicar un mes després de l’11-S, en què una nena preguntava al seu pare, a la sala de casa i davant del telediari: «¿Papa, ja puc deixar de preocupar-me?». La tristesa, el xoc i l’impuls de viure resumits en un dibuix de traç enganyosament simple.

Després de l’atac a les Torres Bessones va decidir posar el focus en l’angle polític i abordar menys el costumisme per explorar l’àmbit global. «De fet, aquella vinyeta de l’11-S va acabar, amb el temps, convertida en una història global», diu amb una clara pena.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Fer humor polític el 2016 equivalia a fer sorna de Trump, caricatura de la caricatura. Ella es considera tan culpable com molts periodistes i humoristes d’haver minimitzat l’abast de l’amenaça a base d’acudits: «Era un personatge delirant. Era perfecte per aconseguir clics. Després va ser massa tard».

¿Com es lidia ara amb les conseqüències? «Trump ja no actua com ho va fer en campanya. És una mica més mesurat. Dia a dia debato amb mi mateixa sobre com m’hauria d’acostar al personatge, i crec que és millor deixar de banda l’home per centrar-se en les seves polítiques. Sento respecte per molts votants que realment hi creien, molta gent no necessàriament racista que confiava que portés canvis… És complicat».