Myles Sanko, a cor obert

Una embolcallant identitat soul està prenent forma i es diu Myles Sanko, cantant alimentat de fonts clàssiques que, en el seu nou disc, Just being me, posa la seva figura en primer lloc, buscant la identificació de l’oient amb les seves circumstàncies. La cançó que li dona títol «parla d’escoltar el teu cor», explica. «A vegades ens obsessionem a donar una determinada imatge i el meu missatge és: ‘No soc perfecte, això és el que hi ha’. Tant de bo qui l’escolti pensi: ‘Això parla de mi, no soc perfecte però celebro ser com soc’».

Sanko presenta el disc, el seu segon llarg, avui a la sala Apolo, en la festa de l’11è aniversari del club TR3SC (20.45 hores; obrirà el crooner soul solsonenc Eduard Gener), amb un concert que confirma el seu supersònic ganxo amb els escenaris catalans: des que, el setembre del 2014, va debutar a l’Altaveu de Sant Boi, ha passat per La Farinera, Jamboree, el Festival de Blues de Cerdanyola, Peralada, el Grec… Amb el d’Apolo, seran 10 concerts en només dos anys i mig. «És interessant, sí, i difícil d’explicar», admet. «Entenc que ha sigut una qüestió de treballar amb la gent correcta i que els catalans entenen el que faig».

Va néixer a Ghana i viu al Regne Unit, però el seu passaport és francès, nacionalitat heretada del seu pare. «Encara que a França no em consideren francès», se sorprèn. «Ghana va formar la meva personalitat cultural, però he fet d’Anglaterra casa meva. Suposo que soc internacional, mig europeu, mig africà». Va ser al seu país d’origen on, en la seva adolescència, va ser tocat per l’ona expansiva del hip-hop. «Però vaig descobrir que molts grups que m’agradaven samplejaven cançons antigues», recorda. I va anar arribant a l’origen de tot, a les veus soul dels anys 60 i 70.

AMBIENT ACOLLIDOR

Però, encara que James Brown és un dels seus herois, paraula que ell mateix utilitza, en la seva proposta hi ha una tendència més gran pels ambients acollidors que pel desenfrenament rítmic, començant per la peça instrumental que obre Just being me. Es titula Freedom i el seu títol ho diu tot: Sanko reclama el dret a fer les coses a la seva manera i a començar un disc amb una composició que embolcalla l’oient en un estat d’ànim. «Soc dels que encara disfruten amb el concepte de disc, com a obra que escoltes des del principi fins al final, encara que ja sé que la gent més jove ho ha deixat de fer», explica Sanko, de 37 anys. Aquí, reconeix una influència d’un àlbum de capçalera, Extension of a man (1973), de Donny Hathaway, «un altre heroi», com Bill Withers o Marvin Gaye, treball que començava igualment amb un instrumental, «una bonica introducció perquè l’oient es posés en situació».

EMOTIVITAT I POLÍTICA

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Sanko ha parlat de Just being me com «un disc sobre l’amor, l’esperança i la política», i s’hi observen reflexos sentimentals i un halo d’esperit positiu, «evitant transmetre foscor». Però ¿i la política? Es pot advertir, destaca, «en les metàfores de Promises, cançó que apunta als nostres líders i al seu hàbit de prometre coses», i en una altra peça, This ain’t living, que advoca per «una revolució de les mentalitats contra els nostres lligams amb el treball i l’economia».

Ofereix sinceritat encara que se sap part del «negoci de l’entreteniment» i es considera, de fet, «un entertainer». Prefereix viure a Cambridge que a Londres i es declara «poc urbà», i obre les seves gires a països com Tunísia i el Marroc, on actuarà aviat. «M’encantaria anar a més llocs, seria bonic actuar a Ghana, a Accra. Però encara estic al principi de la meva carrera. Pas a pas».