Chuck Berry, el patró del rock'n'roll

Parlar de la influència de Chuck Berry en el rock és com mirar d’acotar la importància d’Alexander Fleming en la penicil·lina: acabaríem abans esmentant quins grups escapen de la seva ona expansiva, si és que n’hi ha cap. En siguin conscients o no, tots deuen alguna cosa als seus iniciàtics riffs de guitarra, a la seva narrativa fresca i desafiadora, i a aquelles cançons que van establir el cànon salvatge, corrosiu i descarat del rock’n’roll.

Per descomptat, d’ell van sortir tots els grans dels 60. Els Beatles, tocant Roll over Beethoven a Hamburg i gravant-la poc després, prenent la línia de baix de Talkin’ about you a I saw her standing there i replicant la seva Back in the USA amb la guitarrera Back in the USSR, i els Stones, adaptant Come on per al seu primer single i Carol en el seu àlbum de debut. A un altre costat de l’Atlàntic, Brian Wilson afusellava la música de Sweet little sixteen en l’èxit dels Beach Boys Surfin’ USA, operació que el va portar als tribunals i a modificar, a partir de llavors, els crèdits del disc, i fins i tot Bob Dylan es va inspirar en Too much monkey business per donar forma a la xerrameca poètica de Subterranean homesick blues.

DE HENDRIX A L'ELO

Per a la generació hippy, de psicodèlia i rock àcid, Berry podia ser un referent una mica llunyà, però Johnny B. Goode va trencar límits mentals amb la seva conversió en desenfrenada icona per a guitar heroes a través de Jimi Hendrix i Johnny Winter, mentre que MC5 portava Back in the USA al viscós territori del rock de Detroit. La carrera de Chuck Berry va entrar als 70 en cicles de decadència, però les seves cançons no van deixar mai d’estar vigents: de Ten Years After a John Lennon, passant per David Bowie i Elton John, van gravar les seves cançons. I l’Electric Light Orchestra va aconseguir un dels seus primers hits amb la seva presa simfonitzant de Roll over Beethoven. Als 90, You never can tell va viure una segona joventut a través de la banda sonora de Pulp fiction.

Atenció als senyals de simpatia des del rock dur: aquell School days per AC/DC, l’abrasiu Let it rock a càrrec de Motörhead i aquell Johnny B. Goode un pèl deformat per Judas Priest. Aquesta cançó va viure altres acostaments audaços, com la versió reggae de Peter Tosh, amb la tornada «go, Johnny, go» menys urgent de la història.

Aquella peça, Johnny B. Goode, va ser la triada pel grup madrileny Burning per tancar el seu disc en directe del 2015, Vivo y salvaje, si bé la cançó ja figurava en el seu primer single, del 1974, en temps de rock progressiu i underground. La mateixa cançó que van incloure Los Suaves en un parell d’àlbums en directe. Abans ja s’havien acostat a Berry bandes dels 60 com Los Sírex, i més endavant ho farien Los Rebeldes, que en el seu disc més recent, A flor de piel, llançat el mes de novembre passat, van més enllà i ofereixen una cançó titulada Chuck Berry. «No ho ensenyen a l’escola, ¡però jo vull ser Chuck Berry!», diu la tornada.

L'EMPREMTA A ESPANYA

Notícies relacionades

Go, Johnny, go!

Reaccions a la mort de Chuck Berry: de Springsteen a Jagger

Precisament Los Rebeldes van telonejar Berry al Palau d’Esports, el 1980, concert organitzat per Gay Mercader en què també va actuar Johnny Guitar Watson. El rocker de Missouri, que tres anys abans havia ofert dos recitals al Palau Blaugrana, contractat per Segis, va lluir les seves maneres esquerpes: tancat al camerino després d’una actuació garrepa de minutatge, va exigir més diners per tocar un bis. Tres anys després el vam poder veure a la Recta de l’Estadi, dins de la Mercè, i el 1990 va recalar al Velòdrom d’Horta amb teloner de luxe, Dr. John. Nit amb incidències: a mitja actuació es va dedicar a perseguir fans que el fotografiaven, interrompent les seves cançons i provocant que el públic acabés entonant-li la ranxera «canta y no llores».

Chuck Berry va ser apreciat a Espanya més aviat a deshora i a través d’homenatges tardans: aquells vídeos i documentals on se’l veu amb astres com ara Bruce Springsteen o Keith Richards, de sobte empetitits davant la seva aura de pioner, reduïts a col·legials del rock’n’roll. Chuck manava.