Desencant sense fronteres

Fred, gris, silenciós i sec. L’hivern pot convertir Berlín en un territori hostil per als nouvinguts, una extensa capital de metall i runa en la qual els espais es fan eterns i deixen pas a la melancolia. Aquesta és l’atmosfera en la qual es va fixar la directora catalana Elena Trapé per situar Les distàncies, el seu segon llargmetratge.

Amb un toc independent i intimista, la pel·lícula relata les decepcions de l’amistat, la joventut i el passat a través d’una reunió inesperada entre un antic grup d’amics que al cap dels anys descobreixen com ha canviat tot. «Volia parlar del desencant, i amb els amics passa el mateix que amb la família, és un mirall molt íntim que et pot fer sentir molt incòmode», assegura des del set de rodatge, que està instal·lat en un apartament del pintoresc barri de Kreuzberg.

GENERACIÓ DESENCANTADA / Aquest és també el paisatge que envolta Comas (Miki Esparbé), un jove que va acabar la carrera amb una mà al davant i una altra al darrere i va emigrar a la capital alemanya amb la idea de ser artista. El dia del seu 35è aniversari, els seus antics col·legues es planten per sorpresa a la porta de casa seva, però el regal acaba sent amarg. «És un noi que està perdut, incapaç de comunicar el que sent. Forma part d’aquella generació desencantada que ha vist com fins i tot amb una carrera i feina tot es fa costa amunt», explica Esparbé, candidat al Gaudí al millor actor per la sorprenent El rei borni.

A l’altra banda de la porta, els seus amics de Barcelona pretenen que tot torni a ser com abans. L’Olívia (Alexandra Jiménez) és qui ha organitzat aquest viatge a Berlín que alhora també és una manera d’intentar aturar el temps i recuperar una complicitat que el pas dels anys ha fragmentat. Embarassada de set mesos, vol girar la vista cap a certes coses del seu passat, encara que sap que ja no és possible posar el fre, que el seu camí està marcat. «No pots pretendre que els altres reaccionin de la mateixa manera que van fer fa 15 anys o com tu esperes. Tots canviem», apunta Jiménez, premi Gaudí a la millor actriu secundària per 100 metros.

VIVÈNCIES PRÒPIES / Amb aquest nostàlgic punt de partida, Trapé dona forma a una història molt humana que va viure de prop. Després de presentar Blog, el seu primer llarg sobre la decepció del fer-se gran, va viatjar a Berlín per experimentar la ciutat. Ara firma juntament amb Josan Hatero i Miguel Ibáñez un guió basat en les seves pròpies vivències i emocions. «És una pel·lícula sense artificis, centrada en l’aspror de les interpretacions i amb una història crua», apunta.

Després d’haver retratat la cara més personal de la cineasta Isabel Coixet, que col·labora en la producció de Les distàncies, al documental Paraules, mapes, secrets i altres coses, Trapé explica una història universal a través d’un drama particular. «No fa falta anar-te’n a viure a fora del teu país per veure com de vegades l’única connexió que queda entre antics amics són els records. La pel·lícula és tan trista i nostàlgica com la vida», assegura Esparbé.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

MELANCOLIA EN TEMPS DE CRISI / Amb sis anys de feina al darrere, Les distàncies es va començar a rodar a finals de febrer a la capital alemanya. Tot i ser un projecte a petita escala que ha viscut un procés de finançament «llarguíssim», no renuncia a deixar empremta i compta amb un repartiment que completen Isak Férriz (Cites), Bruno Sevilla (Proyecto Lázaro) i Maria Ribera (El camí més llarg per tornar a casa). La pel·lícula barreja el català i el castellà. «No hi ha cap altra pretensió que mostrar la realitat, normalitzar-la i contribuir que cada vegada hi hagi menys por i complexos a fer ficció en la nostra llengua», explica Trapé.

En un idioma o l’altre, Les distàncies dissecciona un sentiment melancòlic i de decepció emmarcant-lo en un problema tan actual com les constants crisis que han abocat les noves generacions, las primeres que saben que no viuran millor que els seus pares, a emigrar. «La gent et diu que l’actuació no és una professió senzilla, però avui dia, et dediquis al que et dediquis, tothom es troba en la mateixa situació. L’única diferència és que nosaltres ja estem acostumats a tenir aquesta crisi incorporada», sospira Jiménez.