NOVETAT EDITORIAL

Enganxats a les lletres

El volum 'Drogadictos', un conjunt de relats d'autors espanyols i llatinoamericans sobre diverses addiccions permet un passeig general al voltant del tema

lainz37725725 icult tabaco170318190840

lainz37725725 icult tabaco170318190840

3
Es llegeix en minuts
ELENA HEVIA / BARCELONA

Dotze autors, dotze drogues. Ells, els escriptors són alguns dels més interessants de l’actual literatura espanyola i llatinoamericana, gent molt coneguda. Elles, les substàncies, també són pròximes. Que aixequi la mà qui no s’hagi deixat portar pel dolç plaer de decidir combatre una llarga nit d’insomni amb una pastilla, o no faci ja no cas, sinó que tanqui els ulls davant les advertències que el tabac i l’alcohol maten, no s’ha de dir res més. Després, és clar, ve el porret, la marihuana i d’aquí cap amunt. Drogadictos, el llibre, puja aquesta escala. Ha sigut editat i molt ben editat per Demipage, comandat per David Villanueva, que feia anys sospesava la idea d’aquest llibre (una història que mereix que s’expliqui i que deixarem per al final).

    Així que el resultat és aquest. Dotze drogues, dotze autors, un llibre de relats, cròniques i ficció, que s’acosta als estupefaents des de múltiples posicions. Però la perspectiva general i singular, sens dubte, l’ofereixen les il·lustracions de Jean-François Martin, que ja havia col·laborat amb el segell a Cien mil millones de poemas, un homenatge a Raymond Queneau, i en un altre llibre dedicat a Boris Vian. Com a contrapunt a la foscor del tema, Martin utilitza dibuixos infantilitzats d’una sèrie d’animals –gatets, cigonyes, burros o gossos– amb evidents signes d’haver estat en contacte amb substàncies gens santes. El resultat és demolidor. Un caramel enverinat. «El contrast entre les il·lustracions i la duresa dels textos és una de les coses que més m’han interessat –diu Villanueva–. Quan vam tenir aquesta idea el llibre va començar a obtenir la forma definitiva». 

L’EDITOR ÉS EL ‘DEALER’ / Com camells improvisats, els editors van posar les propostes de les drogues sobre la taula i els autors –Lara Moreno, Carlos Velázquez, Sara Mesa, Juan Gracia Armendáriz, Juan Bonilla, Andrés Felipe Solano, Francisco Javier Irazoki, Manuel Astur i Richard Parra i José Ovejero– van triar. Altres van aportar les seves substàncies favorites, com el peruanomexicà Mario Bellatín, un d’aquells fills de la talidomida que li va valer néixer sense un braç i molts anys després un certificat de mutant expedit a Alemanya. Bellatín té aquest títol penjat al seu despatx. O Marta Sanz, el Lorazepam: «Quan sento ‘Orfidal’ veig Orfeu que rescata Eurídice». O José Ovejero que es va obstinar a escriure sobre l’addicció al sexe. Una cosa que els editors no volien considerar, però va acabar convencent-los amb la primícia que en el relat desvelaria la seva pròpia «col·locada» i que aquesta seria la primera vegada que explicaria la seva addicció.

     Hi ha testimonis, és clar: Juan Bonilla confessa que va prendre èxtasi a Barcelona quan treballava a la revista Ajoblanco. I ficcions inquietants com la de Lara Moreno sobre una nena en contacte amb l’opi que consumeix una família disfuncional 

–«és possiblement el conte que m’ha produït una reflexió intel·lectual més gran», admet Villanueva–, però també el «pantà enganxós» en què el peruà Richard Parra submergeix el lector per explicar-li els efectes del base, una pasta de cocaïna de baix cost similar al crac .

Notícies relacionades

LLUNY DE L’APOLOGIA / «El que no volíem és caure en els mites de la literatura romàntica, la rebel·lia dels beatniks, l’exaltació que proporciona el rock o els somnis psicodèlics de Pink Floyd. El que desitjàvem era proposar un acostament diferent, que fossin històries més creïbles i pròximes», explica l’editor, que, subratlla, no ha volgut fer la més mínima apologia de les drogues. «Tampoc hem volgut menysprear-les, és clar. La nostra opció és dir: vivim en un món on se’n consumeixen i uns escriptors t’estan proposant històries perquè tu puguis prendre la teva pròpia decisió».

    I ara la història que va desembocar en aquest llibre. L’editor va quedar fascinat per Les drogués, un volum dels anys 30 que va trobar en una llibreria de segona mà a Buenos Aires d’una tal Marise Querlin. Experta en temes forts i escabrosos per épater els bons burgesos del moment, Querlin, tant t’escrivia sobre mares adolescents com t’explicava històries lèsbiques, sempre carregada d’una enorme moralina. «Aquells textos eren totalment infames, però les històries que explicaven, situades a les Antilles, estaven molt bé. Durant molt temps vaig pensar a recollir-les traient-ne la doctrina, però finalment vaig desistir i aquella idea amb el temps va acabar mutant en aquest llibre».