Kiko A. Massana: "A la policia ballo amb la més lletja"

És un inesgotable ballarí de dansa irlandesa i, alhora, un antiavalots que practica 'judo verbal'. Això sí que és doble personalitat.

3
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

Amb permís del doctor Henry Jekyll, la doble vida de Kiko A. Massana (Barcelona, 1962) és realment sorprenent. És un inesgotable ballarí de dansa irlandesa –divendres va ser Saint Patrick’s Day– i, a la vegada, un antiavalots de la Guàrdia Urbana. Uneix lleugeresa i gravidesa. Emoció i temor.  

–Difícil lligar la seva maionesa.

–Jo volia ser una estrella de rock. De petit vaig fabricar una bateria amb tambors de Dixan i, ja adolescent, vaig tocar en un grup. Obsessionat amb les pel·lícules de Fred 

Astaire i Gene Kelly, als 16 anys, tots dos  també em van despertar les ganes de ballar.

–¿Claqué, com ells?

–Claqué americà. Vaig fer un primer curs a l’Institut Carme Bernal i, el 1984, amb Lluís i Rafael Méndez, de Camut Band, vaig debutar al Romea amb el musical El Duc a Barcelona, un homenatge a Duke Ellington.

–I llavors va provar de talonejar a la irlandesa.

–Fa 18 anys va venir a Barcelona l’espectacle Lord of the Dance i vaig pensar: «Vull fer això». A Catalunya no n’hi havia mestres, així que vaig viatjar a Irlanda i França per aprendre de ballarins de Lord of the Dance i de Riverdance.

–Avui dirigeix companyia i organitza el Saint Patrick a Barcelona. És una figura.

–No soc Michael Flatley, però el que faig és suficient per despertar vocacions. La dansa irlandesa és gairebé un esport. I, per la meva edat, alguns se sorprenen i em diuen l’incansable. 

–¿Què fa algú com vostè en un cos policial?

–Al principi vaig fer teatre infantil, màgia, vaig tocar en un grup per discoteques i envelats. Però em vaig casar –la primera vegada de quatre– i a penes sobrevivíem. En una arrencada humanística, vaig començar a estudiar Criminologia a la Facultat de Dret i allà vaig conèixer diversos policies. Els vaig explicar la meva vida de saltimbanqui i algun d’ells em va animar a presentar-me a les oposicions. Així va ser com vaig iniciar una carrera de 24 anys en la funció policial. He passat per circulació, policia de barri, unitats nocturnes, escorta de polítics...

–Però un ballarí ¿en antiavalots?

–En la policia em toca ballar amb la més lletja, ha, ha. Però aquesta classe d’unitats són necessàries. Com que no s’ha patentat el control mental que permeti pacificar una massa violenta, estan obligades a utilitzar la força per restaurar l’ordre públic.

–Són impopulars. I ho sap.

–La gent ens veu com a individus violents i descerebrats, fins i tot antidemocràtics i racistes. ¡Fals! Darrere de l’uniforme hi ha una persona capaç d’empatitzar. Passa que, en alguns casos, com el desallotjament de la plaça de Catalunya, potser es van cometre errors. A la ciutadania li costa entendre que una resistència pacífica es dissolgui a cops. 

–I quan toca carregar, ¿què sent?

–¿Ara? Cert temor controlat. No per sortir-ne ferit, sinó perquè, davant de qualsevol error, has de donar moltes explicacions. Ens han desposseït d’autoritat. Alguns polítics s’equivoquen a l’apostar pels models de proximitat. Una policia més pròxima no és més eficaç, perquè els reptes de seguretat d’una megalòpolis com Barcelona requereixen una estructura de seguretat reactiva, centralitzada i tecnificada. 

–La proximitat els faria més amables.

–Jo sempre procuro aplicar el que anomeno el judo verbal. Un exemple: com que en l’imaginari col·lectiu estem investits de prepotència, he constatat que el llenguatge conciliador fa miracles. Si entres a algú potencialment violent i li demanes permís per tutejar-lo, o utilitzes amb cap el sentit de l’humor, el suflé baixa i pots dialogar. Vaig dissoldre un grup d’alcoholitzats tocant-los una cançó amb la seva guitarra.

 

Notícies relacionades

–Deu ser el raro entre els seus companys.

–El raro, així em diuen, perquè a més no jugo a futbol i els escric poesia. Però em toleren... Amb bastanta satisfacció.