Joe Lovano, la memòria viva del jazz

Explica que va gravar un disc dedicat a la música del saxofonista Charlie Parker un 31 d'agost, el dia en què 'Bird' hagués complert anys. I explica, també, que aquell mateix disc el va mesclar el dia en què un altre gran del saxofon, Sonny Rollins, celebrava el seu 80è aniversari. "No estava planejat, va passar així. Les vibracions van ser superpoderoses". Joe Lovano ho recorda tot. Noms, anys, aniversaris, qui tocava amb qui. I en el cas de Lovano, dir que ho recorda tot no és dir molt, encara que ell no li dóna importància. "Recordo coses que han estat importants per a mi".

El que passa és que per a Lovano, fill de saxofonista, la història del jazz és part indissociable de la seva pròpia identitat. "Visc en la biblioteca dels sons i els esperits dels grans mestres de tots els temps", sentència. Els ha estudiat tots i ha tocat amb molts d'ells. Paul Motian, Woody Hermann, Carla Bley, Charlie Haden, Hank Jones, Ornette Coleman. Ell mateix interromp la llista per explicar una història. Té històries sobre qualsevol músic de jazz que se li pregunti.

"Ornette va ser la meva gran inspiració. En els anys 80 vaig començar a treballar amb gent del seu cercle, el vaig conèixer i al final, Ornette també venia a escoltar-me a mi! Vaig tocar en sessions informals en el seu 'loft' i el 2009 amb el seu grup a Alemanya. També vaig tocar en el seu últim concert i en el seu funeral. El jazz funciona així. Si ets rigorós i t'esforces per tocar amb la gent que t'apassiona, ho aconsegueixes. És un món multicultural i multigeneracional", diu Lovano.

INVOCANT ESPERITS 

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Ell, al seu torn, ha estat mentor de joves talents com la cantant i contrabaixista Esperanza Spalding, exalumna seva i avui estrella amb diversos premis Grammy al seu nom. Dos antics estudiants de Lovano, el baixista Peter Slavov i el pianista Lawrence Fields, formen part del grup que lidera el divendres en la Nova Jazz Cava de Terrassa (22 hores). Amb aquest quartet, Lovano explora el seu propi repertori, però a vegades rescata als seus clàssics preferits. "Aquest any es compleix el centenari del naixement de Thelonious Monk i Dizzy Gillespie. Potser toco alguna cosa seva, perquè està en l'aire. Com el 9 de març, quan estàvem a París i Ornette hagués complert 87 anys. Aquella nit vaig tocar alguna cosa seva i em vaig sentir molt bé. M'agrada dir que invoco els seus esperits".

El seu últim disc, 'Classic! Live at Newport', és en realitat un concert gravat el 2001 amb Hank Jones, que llavors tenia 86 anys, al piano. "Estic molt orgullós d'aquest disc. Jo mateix vaig contractar a un enginyer per gravar-lo perquè vaig intuir que era un moment important i la discogràfica no estava per la labor. L'he tingut guardat tot aquest temps i ara l'han volgut publicar". La discogràfica és Blue Note, i Lovano és el músic amb més discos al seu nom en la història del llegendari segell, encara que ara acaba el seu contracte i no sap què passarà. "Tinc coses en marxa. Al novembre vam fer una gira amb Chucho Valdés i vam gravar un dels concerts". La col·laboració amb Valdés és l'última d'una carrera llarga i eclèctica. Versàtil i al mateix temps amo d'un so i una dicció inconfusibles, és el saxofonista que respecta tothom. "Tu no segueixes les ombres. Les ombres et segueixen a tu", li va dir Wayne Shorter, llegenda del saxo modern. "M'estava dient que jo toco a la meva manera". Lovano ho explica amb orgull. I recorda perfectament el dia en què va passar.