ENTREVISTA

Kleber Mendoça Filho: "La nostàlgia condueix a la depressió"

El realitzador brasiler estrena a Espanya 'Doña Clara', una crítica al capitalisme salvatge i a la corrupció al seu país

lpedragosa37634980 kleber mendoca170311202921

lpedragosa37634980 kleber mendoca170311202921

2
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

L’estrena al Festival de Cannes de 'Doña Clara', segona pel·lícula del realitzador brasiler Kleber Mendoça Filho, va causar un gran enrenou. És el retrat d’una viuda que entra en guerra amb uns especuladors que volen comprar-li la casa. 

–¿Per què va decidir convertir l’estrena a Cannes en un acte de protesta?

–Calia fer-ho. El Govern de Dilma Rousseff acabava de ser víctima d’un acte de sabotatge per part de la dreta. Els seus representants feia una dècada i mitja que estaven allunyats del poder. I els qui governen ara són gent corrupta, això està documentat. La democràcia que el meu país ha passat 30 anys construint acuradament està ferida de mort. I el pitjor és que la població és cada cop més conservadora, gairebé feixista.

–¿A què es deu això últim?

–Les institucions del país estan contaminades. Els mitjans de comunicació es dediquen a fer propaganda de l’extrema dreta, la justícia està en mans de magistrats que posen la religió per damunt de la llei. El que passa al Brasil és material idoni per a una pel·lícula de terror.

–¿Fins a quin punt representa el seu film un microcosmos de la societat brasilera?

–La pel·lícula parla de la corrupció, el classisme, el racisme i el nepotisme, assumptes que estan enquistats en la nostra societat. I, sobretot, parla del capitalisme salvatge, cosa que tots hem patit. Vivim amenaçats pel mercat que intenta obligar-nos a consumir i comprar coses que no necessitem. I això resulta especialment agressiu quan parlem del mercat immobiliari. 

–'Doña Clara' se situa entre la classe mitjana intel·lectual, i això la converteix en una pel·lícula rara.

–El cinema brasiler que viatja pel món acostuma a centrar-se en les faveles. Si jo hagués fet el mateix seria un hipòcrita, perquè jo vinc de la classe mitjana. Quan em dedicava a la crítica, veia moltes pel·lícules brasileres que retrataven la misèria i la pobresa, i el problema és que els directors de la majoria d’elles no havien posat mai un peu a les faveles.

–¿Definiria la pel·lícula com un lament per la pèrdua de valors?

–Aquesta definició té connotacions negatives i no em sento còmode amb elles. Jo més aviat diria que és una observació de com canvien les coses encara que no exempta d’escepticisme. M’estic acostant als 50 i em sento jove i vell a la vegada. No vull ser nostàlgic. La nostàlgia no només és un fre per viure la vida, també condueix a la depressió.

Notícies relacionades

–¿És optimista o pessimista respecte al futur?

–Les dues coses. Soc optimista, però a mesura que un es fa gran el pessimisme es fa inevitable.