CRÒNICA

Level 42, en la bombolla dels 80

La banda britànica va oferir una eficient sessió de 'revival' a Razzmatazz amb un recital basat en els seus èxits funk-pop

fsp1543

fsp1543 / FERRAN SENDRA

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Els membres de Level 42 saben que el públic dels seus concerts ni espera ni desitja cançons noves, ni els demana que evolucionin ni que madurin, sinó que facin el favor de tocar un per un tots els hits d’aquells meravellosos anys 80 per així retrocedir en el temps i sentir-se, potser, més joves o embriagats pel dolç perfum de la melancolia. D’això va ser el seu retorn a Barcelona, divendres passat, a la sala Razzmatazz, dins de la programació del Room Festival.

    Si els concerts de revival són un gènere dins del pop, en aquesta categoria el de Level 42 va ser un must. Una banda amb un historial creatiu que està pràcticament tancat i que recrea, gairebé diríem que celebra, els seus èxits passats amb eficient convicció, una interpretació sense màcula i sentit de l’espectacle. Banda ampliada amb tres metalls, donant cos a les seves construccions funky sense dependre en excés d’aquells sons de sintetitzador passat de moda. Arranjaments posats al dia, però només una ­mica.

UNA SONORITAT FELIÇ

Seqüència de cançons dinàmica, obrint amb la peça Heaven in my hands i combinant els falsets de Micro kid amb el tacte setinat d’Overtime i les dolces harmonies vocals de World machine amb el ritme nerviós de Forever now. Unes cançons que no reprodueixen fórmules encara que desprenen un so Level 42 molt reconeixible: lluent, optimista, sense queixes ni angoixa. Fins i tot la balada crepuscular de la nit, It’s over, va tenir més melodrama telenovel·lesc que ­drama.

    ESTÈTICA ‘KITSCH’

I després tenim el polze de la mà dreta de Mark King, sosteniment de l’arquitectura de Level 42 amb les seves poderoses pulsacions slap en aquell baix decorat amb llums de colors canviants. Estètica kitsch decorant el toc orgànic funky, en connexió amb el jazz i la música disco.

Notícies relacionades

    Però encara que se servís d’aquests ingredients, aquesta és una banda pop que té com a valor més reconegut hits de radiofórmula i discoteca com Running in a family (que va sonar aviat, la tercera de la nit) i Lessons in love, situada enmig d’un crescendo final en què Mike Lindup, el teclista històric, va prendre la veu cantant (The sun goes down, Starchild) camí d’altres clàssics, Hot water i Love games. 

    Aquí van injectar l’única partitura de la nit firmada al segle XXI, Build myself a rocket, gravada el 2013 encara que podria haver passat com una altra cançó dels 80. Una dècada en la qual Level 42 van decidir fa temps viure feliçment a perpe­tuïtat.