La Berlinale comença desafinant

La paraula geni sol utilitzar-se amb lleugeresa al parlar d’artistes, però a Django Reinhardt li encaixa com un guant. El guitarrista belga és un dels grans innovadors de la història de la música: en els anys 30 va crear l’estil avui conegut com a gipsy jazz, i ho va fer superant barreres tan imponents com el seu origen gitano i l’accident que li va deixar mitja mà esquerra paralitzada. Considerant que a més va portar una vida atribolada, podria dir-se que és pràcticament impossible fer una pel·lícula avorrida sobre ell. Vista així, la pel·lícula amb què ahir es va obrir la Berlinale té mèrit. Dubtós, sí, però mèrit al capdavall.

És comprensible, que consti, que els responsables del certamen escollissin Django com a pel·lícula inaugural. Està ambientada enmig del nazisme –un tema que a la Berlinale l’apassiona– i a més planteja conflictes plenament rellevants. «Parla de la persecució que van patir els gitanos per part de Hitler, i vivim en un món ple de gent a la qual es proscriu i es margina», explicava ahir Étienne Comar, que amb Django debuta darrere de la càmera. És possible que el festival fes primar aquests factors per sobre de la qualitat artística a l’hora d’escollir-la com a obertura. L’altra possibilitat, que no trobessin res millor, és preferible ni plantejar-se-la.

Django no és un biopic tradicional. No intenta documentar al detall l’evolució biogràfica de Reinhadt sinó que se centra en dos anys de la seva vida, entre 1943 i 1945, per retratar la seva presa de consciència respecte als abusos soferts per la seva ètnia. Aquesta concreció permet al film esquivar el tipus de clixés narratius que al seu dia van condicionar Ray, A la corda fluixa i altres ficcions sobre músics. És un triomf pírric, això sí, ja que Comar és incapaç de trobar formes alternatives de generar tensió dramàtica. Si Django fos música, s’assemblaria menys a les composicions del seu heroi –autèntics torrents d’emocions– que a la monòtona música d’ascensor.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Així mateix, fins que el seu tercer acte amplifica de forma postissa i precipitada el volum de les emocions i el dels crits dels oficials de les SS, la pel·lícula a penes dota els seus dolents de capacitat d’amenaça. El cine sol cometre l’error de retratar els nazis com caricaturesques encarnacions del mal pur, però el pecat de Django encara és més greu: els fa semblar innocus.

DIÀLEGS / Al llarg del relat sabem que malament que li fan passar a Reinhardt més perquè els diàlegs ens ho repeteixen que perquè el que passa a la pantalla així ho demostri. I també al fixar-se en la música mateixa Django peca de simplista: qüestions com ara on radica el geni del guitarrista i la interacció entre les seves vivències i el seu art amb prou feines són esbossades. Uns minuts de passejada per Google i Youyube resulten molt més il·lustratius al respecte, i menys tediosos.