ESTRENA AL LLIURE

Claire Cunningham, crosses en dansa

La ballarina i coreògrafa s'enfronta als seus propis límits en el seu aclamat solo 'Give me a reason to live', inspirat en el Bosch

fcasals37218600 give me a reason to live170209123021

fcasals37218600 give me a reason to live170209123021 / HUGO GLENDINNING

2
Es llegeix en minuts
Marta Cervera
Marta Cervera

Periodista

ver +

Claire Cunningham té poder. Tots aquells que l’han vist en acció surten impactats davant la força i l’emoció que transmet aquesta ballarina i coreògrafa escocesa, amb uns moviments que sobrepassen les convencions de la dansa. El seu cos no és perfecte, necessita crosses des dels 14 anys, però ha desenvolupat el seu propi vocabulari, únic, singular i valent.

Divendres es presenta al Lliure de Montjuïc amb 'Give me a reason to live' i queden escasses localitats a la venda per a les seves funcions. «Vaig muntar l’espectacle inspirant-me en pintures del Bosch (1450-1516), en què els captaires i tolits representen la cobdícia i el pecat», recorda la creadora. Per Cunningham hi ha una connexió entre el que passava aleshores, fa 500 anys, i la nostra època. «Llavors els donaven la culpa i els marginaven. Avui, en època de crisi, els polítics i els mitjans tendeixen a culpar de la situació els sectors més febles, ja siguin refugiats, mares solteres, aturats o discapacitats».

Cunningham treballa amb dos tipus de fiscalitat; una de més vertical, com la dels personatges rectes i drets dels quadros del Bosch, i una altra de més inclinada, com la dels captaires que pintava. «La peça indaga en el concepte de culpa i també el d’empatia, que sovint es confon amb la compassió», destaca la coreògrafa i ballarina.

Cunningham sol treballar en solitari. «M’agradaria treballar amb altres directors, però les meves idees sobre el moviment són molt específiques i tenen a veure amb la meva pròpia manera de veure el món. La discapacitat et dona una altra òptica i et permet explorar coses on la dansa no arriba».

EXAMEN CONSTANT

A 'Give me a reason to live', Cunningham es posa a prova amb una banda sonora de la compositora Zoe Irvine que barreja peces contemporànies amb fragments d’obres corals de Bach i de Jean Mouton, contemporani del Bosch. «Aquesta coreografia suposa un desafiament físic i mental. Té una mica d’examen, com aquelles proves que la gent amb discapacitat ha de passar per demostrar com és. Exposa aquella inestabilitat mental i emocional que suposa viure amb la dicotomia entre les ganes de provar del que ets capaç de fer i, alhora, haver de demostrar la teva incapacitat per poder seguir rebent ajudes».

Notícies relacionades

Més enllà del Bosch, a l’obra hi ha ressons de pensaments de Cunningham al voltant de la reforma del benestar social realitzada al seu país. És a dir, les retallades sofertes pels més vulnerables. En l’obra també ressona un altre dramàtic fet: el programa d’eutanàsia Aktion T4 per eliminar els discapacitats a l’Alemanya nazi.

Cunningham, que va néixer amb osteoporosi, va haver d’acostumar-se a portar crosses als 14 anys. Després d’estudiar cant i mentre treballava en un teatre, es va apuntar a classes d’interpretació i de treball amb aeris, trapezi i teles. «Vaig descobrir la força que tenia als braços, cosa que els dec a les crosses». Gràcies a les seves habilitats en aquest terreny va sorgir el seu primer treball. Jess Curtis buscava algú discapacitat que sabés d’aeris per muntar un duo amb algú sense problemes físics. «Jess va canviar el meu món. Em va descobrir un potencial per treballar el moviment des d’una altra òptica que jo mai m’hauria imaginat».