Les llàgrimes de Bayona

Si tota cerimònia d'entrega de premis és, en si mateixa, un gran anunci, s'haurà de dir que en aquesta ocasió al cine espanyol l'espot dels Goya li va sortir regular. No pel palmarès, bastant incontestable en un any de pel·lícules notables i interpretacions excel·lents, ni per l'actuació d'un complidor Dani Rovira, sinó per la futilitat d'una gala intranscendent i perjudicada per una realització molt poc representativa del talent exhibit en els títols a concurs. Càmeres tremoloses, plans desafortunats, gags poc treballats i moments de pur anticlímax (com la inclusió del discretíssim número musical de Manuela Vellés i Adrián Lastra just abans que s'anunciessin els dos premis principals) van fer poc servei a la causa d'una indústria i uns professionals que es mereixien més bons propagandistes. També es mereixien que algú hagués deixat una gerra d'aigua al costat del faristol per evitar aquell espectacle de goles seques i carreres per l'escenari.

Notícies relacionades

Raúl Arévalo, cineasta 'cañí'

Goya: la gala, en cinc vídeos

Molt poques escenes verdaderament per al record van deixar les tres hores llargues de cerimònia: podríem citar, potser, l'accelerat monòleg inicial de Rovira, l'alegre espontaneïtat de la jove Anna Castillo (millor actriu revelació), el sobreactuat discurs d'Ana Belén, el míssil en forma de cançó que va disparar a cappella Sílvia Pérez Cruz (valenta excepció en una nit políticament estèril) i, sobretot, les llàgrimes de Juan Antonio Bayona.

Si, com dèiem, del que es tractava era d'inocular en l'espectador el virus de la passió pel cine espanyol, d'estimular la seva curiositat i el seu interès, res millor que aquells primers plans de Jota amb els ulls inundats i mossegant-se el llavi inferior cada vegada que algun dels seus col·laboradors pujava a l'escenari per recollir un premi (i en van ser uns quants). En aquelles llàgrimes de felicitat pels èxits aliens sí que trobem una expressió viva d'amor a l'ofici i d'orgull pels èxits del treball en equip. En una vetllada més aviat frígida, la mirada negada en llàgrimes de Bayona ens va parlar com ningú de la màgia i l'alegria del cine.