Olivier Norek: "La feina d'un guàrdia de presó a França és tornar a casa sencer"

Com el seu protagonista, Victor Coste, Olivier Norek (Tolosa, 1975) va ser policia durant 15 anys al 93, el districte Sena-Saint-denis, una banlieue parisenca amb molta criminalitat, atur i immigració. Fa cinc anys va demanar l’excedència i va començar a escriure. A BCNegra ha presentat el seu tercer cas, Efecto dominó (Grijalbo), premi Le Point com a millor novel·la negra europea, amb una presó infernal, un segrest, una banda criminal, un assassí serbi, un pederasta i més d’un assassinat. Tot està connectat.     

–Coste ha topat amb la gota que fa vessar el got. ¿Va ser el seu cas? 

–No. A mi mai m’ha trencat ni torturat aquesta feina. Quan has fet tasques humanitàries a l’ex-Iugoslàvia, és difícil veure coses pitjors com a policia. En l’àmbit criminal, la víctima és morta, ja no pots arreglar res, no pots ressuscitar-la, únicament pots detenir el delinqüent.   

–¿Les seves novel·les són radiografies de la seva pròpia experiència? 

–En 15 anys he vist tot el ventall possible de la delinqüència: violadors en sèrie, segrestadors, assassins, un caníbal... i ho utilitzo als llibres al màxim. El 90% és real i surt de casos certs, però canvio noms, llocs, tot, perquè la víctima no s’hi reconegui.

–Molt de crim. ¿Li cal cuirassa? 

–Com a policia t’has de protegir d’això i jo em vaig inventar una frase el primer cop que vaig haver d’anunciar la mort d’un nen a la seva família. No podia pitjar el timbre perquè sabia què significaria per a ells. Fins que vaig pensar: «És espantós, dramàtic, però no és la teva pena, no és la teva família, tu només ets un investigador, no ets responsable d’això». No és que tinguem un cor de pedra, però si sents empatia amb les víctimes, cada dia portaràs la motxilla més pesada i seràs un policia inútil. Dir-ho és fàcil i tinc dos casos que porto a l’esquena, el que en diem els nostres fantasmes, que no he pogut solucionar. Però per no semblar un monstre és important saber que quan arribes a l’escena de, per exemple, una violació, saps que això és el més greu que s’ha produït a la vida de la víctima, però per a tu és el primer punt dels molts del dia.    

–¿El capità Coste és el seu àlter ego? 

–Sí, el que ell viu ho he viscut jo. Per molts policies, el motor és perseguir el delinqüent. El seu és la víctima i poder restablir una situació injusta, és policia per ser útil.

–¿Per això vostè es va fer policia? 

–És el que he buscat tota la vida. A l’edat de treballar, el meu pare em va oferir tot el meu futur, pis, cotxe... si em feia advocat. Però jo volia ser útil i me’n vaig anar a fer missions humanitàries. Allà em vaig adonar que és a través de la mirada de l’altre que podia estimar-me. 

–¿Per això la discutible moral de l’advocat d’Efecto dominó

–No m’agraden els advocats penalistes. Els policies busquem proves, les donem al jutge, i ell i un jurat buscaran la veritat. Som un equip anomenat justícia. Però l’advocat penalista, si sap que el seu client és culpable i en té proves, no té obligació de dir-ho. Té dret a mentir, és legal, és la seva feina. Per a qualsevol altre això és complicitat.

–Denuncia que al 93 hi ha 50 cadàvers a l’any i la vida no té valor.

–Per mi és important fer denúncia sociopolítica. I vull que el lector vegi que res és només blanc o negre, que els criminals poden tenir una mica d’humanitat, que el pitjor criminal també anirà a buscar els seus fills al col·le. El 93 és un personatge amb la seva part de sol i humanitat i una part de tenebres. I un 4% de delinqüents són els que donen aquesta imatge de la ciutat, el 96% de la població està segrestada per aquesta situació. 

–¿Què n’opinen els seus col·legues policies?

–Són els meus primers lectors. Cada llibre el deixo llegir a un equip de policies perquè no vull que hi hagi cap error, i si aconsegueixo estafar polis amb 40 anys de professió i que no descobreixin qui és l’assassí, segurament ho aconseguiré amb els lectors. I com que els meus policies no estan torturats, amargats, ni n’estan tan farts que comencen el dia amb un whisky o l’acaben amb una ratlla de coca sinó que és gent normal i corrent, s’identifiquen amb ells perquè ells també són així. 

–La presó de Marveil és un infern amb depredadors i preses, violència, abusos, violacions. ¿És tan crua la realitat? 

–Sí. Al llibre no hi ha fantasia. Marveil és ficció però el que hi passa ha passat durant cinc anys en tres presons reals. És la jungla, tot el que dic és veritat, les conec i he parlat amb guàrdies. Un d’ells porta 265 punts de sutura als braços. La seva única feina és tornar cada dia a casa sencer. El 60% dels presos que passen per la presó a França reincideixen. És un fracàs, les presons no funcionen, però és l’únic instrument que coneixem.

–Parla de l’efecte Llucifer, 

–És així. Hi ha experiments que ho demostren. Van reunir 60 persones i els van dir: «Uns sereu vigilants i, els altres, presos, i heu de mantenir aquesta presó fictícia tranquil·la». Havia de durar dues setmanes i al cap de tres dies van haver de parar. En un altre cas van posar algú davant d’una persona connectada a l’electricitat i un suposat metge li  va dir que si premia un botó la càrrega seria cada cop més forta, que era un experiment. N’hi va haver que van prémer el botó fins al nivell de mort.  

Notícies relacionades

John Connolly: "Trump, Le Pen i el 'brexit' propicien que el mal floreixi"

Paco Camarasa es retira després de 12 anys al capdavant de BCNegra

–¿D’on ve el mal? 

–Jo tinc una barrera claríssima respecte a la violència. Sé que jo no pitjaria el botó. El mal és un monstre que portem a dins i cadascú el gestiona a la seva manera.