John Connolly: "Trump, Le Pen i el 'brexit' propicien que el mal floreixi"

Somrient i incansable després d’una marató d’entrevistes el primer dia de 

BCNegra, John Connolly (Dublín, 1968) parla de la resurrecció, literal, del seu turmentat Charlie Parker a 'La canción de las sombras'. Després de travessar les fronteres de la mort a 'El invierno del lobo', el detectiu ensopega amb els secrets d’antics nazis i esforçats caçanazis i segueix veient la seva filla morta. Amb aquest 14è llibre de la sèrie –a Tusquets i ambientat a Maine (EUA), on l’escriptor irlandès viu part de l’any– consolida una novel·la negra plena d’elements sobrenaturals.

–¿L’ha visitat algun fantasma?

–El meu únic moment sobrenatural va ser quan va morir el meu pare. El vam portar a l’església per a la vetlla, els meus oncles es van quedar a casa i a la nit a tots els van sorprendre uns roncs molt forts. El meu pare roncava moltíssim, i parlo d’un nivell industrial de ronc. Vaig ser l’únic que no es va despertar i al matí la meva mare em va assegurar que jo dormia profundament i en silenci, que no vaig poder ser jo. Així que el dia que el meu pare mort ens va visitar ¡jo dormia!

–¿Creu en els fantasmes?

–Tinc un escepticisme saludable. Com va dir Einstein: «Si veiés un fantasma amb els meus propis ulls, no m’ho creuria».

–Parker està més que mai a la frontera entre la vida i la mort. ¿Creu que hi ha alguna cosa després?

–Espero que sí, però ¡per favor, que els que se n’hagin anat es quedin allà! Em vaig criar com a catòlic i això segueix amb mi. A mi i a les meves novel·les ens interessa explicar què hi ha darrere de tot com un exercici intel·lectual objectiu. I l’estructura estranya de novel·la negra que escric, amb elements metafísics, em permet formular les meves idees. La resposta no la tindré fins que em mori, encara que no em fa feliç pensar-hi.

–Parker descobreix inquietants comportaments de la seva filla viva de 6 anys, Sam. ¿Serà el seu futur relleu?

–Mmm. Michael Connelly vol que la filla del seu protagonista el succeeixi. Però jo crec que no, el paper de Sam és molt més nebulós, la seva naturalesa és més estranya.

–Parker és com un àngel venjador. ¿Els bons han de travessar els límits per lluitar contra el mal?

–El nou Charlie no és el que podia morir o que de fet va morir. Aquell no hauria trobat un cadàver a la platja i l’hauria ignorat, era compassiu i per a ell aconseguir la justícia per als altres era una via d’escapament per a la seva pròpia ràbia. Però l’última persona bona sense ambigüitats que va aparèixer sobre la terra va acabar crucificada. La pregunta és ¿quant estàs disposat a sacrificar de tu mateix? Hi ha una cosa preocupant en una persona que es pren la justícia pel seu compte.

 

–El nazisme és nou en la seva obra.

–És un tema tan tractat que vaig tenir dubtes: un vell nazi és un malvat perfecte. Però em va interessar escriure sobre el que vaig descobrir i no sabia de la caça de nazis: que Occident va deixar de buscar-los durant 40 anys. El pragmatisme va substituir la justícia i els que havien de ser bons se’n van anar al llit amb criminals atroços però que tenien grans coneixements sobre els comunistes i la vida darrere del teló d’acer. Així que van intercanviar la seva llibertat per informació, com va fer la CIA amb Klaus Barbie. I van deixar que la justícia i les víctimes se n’anessin a l’infern.

–¿I si  no es tanquen les ferides? 

–Quan no es fa justícia, el passat es filtra en el present i la influència del mal segueix present. 50 anys després de la segona guerra mundial, l’exIugoslàvia es va col·lapsar i es va desmembrar. Una raó va ser que no es va tractar el paper dels croats, que van ser part del règim nazi i van gestionar uns camps de concentració terribles on l’Ústaixa es recreava en la tortura. O com el terrorisme a Irlanda, les seves arrels es remunten a 800 anys enrere, la infecció passa de generació en generació. I el meu país encara està en guerra, encara que de baix nivell.

–En la novel·la, un assassí atribueix l’Holocaust a l’avarícia i la por.

–Va ser la conseqüència terrible del greuge que sentien els alemanys després de la gran guerra, del col·lapse de l’economia i la victimització d’un sector de la societat. Un ideòleg no roba l’or dels queixals de la seva víctima. Hitler els va dir «estareu millor amb mi, tornareu a ser rics i aquest país tornarà a ser gran».

–Trump...

–La narrativa no ha canviat. No crec que la majoria dels que han votat Trump siguin racistes i masclistes, però estan disposats a fer els ulls grossos sobre les seves afirmacions racistes i masclistes perquè senten que se’ls recompensarà, que amb ell milloraran en l’aspecte econòmic. Això és la llavor del mal.

–¿Germinarà?

–El mal es va desenvolupant, ve d’una cosa que originalment no tenia la intenció de ser dolenta. Comença com un greuge, amb ràbia, por… i acaba amb munts de refugiats sirians morts al mar. Gradualment s’accelera i perd el control. I això el fa tan perillós. El clima polític als EUA amb Trump, a França, on es considera seriosament Marine Le Pen com a presidenciable, i a Anglaterra amb el brexit està creant un ambient que permet que aquesta mena de mal floreixi. Creen una separació entre els que són com ells i els que no i creuen que amb els que no són com ells poden fer el que els doni la gana. Esperem que aquesta alteració del sistema no sigui letal. Trump o Le Pen estan més que disposats a alliberar aquesta mena de forces, però no tenen ni idea de què fer-ne una vegada alliberades.

–¿Trump serà un nou Hitler?

–No, però caldrà molt temps per eliminar els efectes tòxics que generarà la seva política. ¡És un candidat que ha avalat el Ku Klux Klan! I aquest aval no va fer que la gent no el votés. ¿Quan dirà prou la societat? ¿Quant racisme és massa racisme?

Notícies relacionades

John Connolly: «La novel·la negra no ha de sermonejar»

John Connolly :«La novel·la negra sempre ha estat amb els febles»

–S’ha de parlar de l’Holocaust.

–En l’època del negacionisme de l’Holocaust és bo que una obra d’entreteniment pugui instar al debat sobre això i arribar a persones que, com jo, no llegirien un llibre de 500 pàgines sobre criminals nazis. Encara que hi ha el perill que la ficció infecti els fets reals i et preguntis què és veritat i què no. Però vivim en un món imperfecte... cada vegada més imperfecte.