El pòrtic de Ripoll ressorgeix després de la seva restauració

Després de quatre mesos de treballs de restauració, les bastides van desaparèixer ahir del pòrtic del monestir de Ripoll, una de les obres cabdals del romànic català. A partir d’avui, els visitants descobriran una imatge notablement diferent del conjunt escultòric de la que havien pogut contemplar anteriorment. La tasca de neteja de brutícia, capes de resina ennegrida, pintura negra i pegats de morter i guix ha recuperat part del relleu perdut, ha restituït la tonalitat natural de la pedra i permet contemplar les escasses restes de policromia medieval que encara subsisteixen en les figures centrals, especialment en el pantocràtor. Galtes rosades, ulls i celles perfilats en negre, una solució molt similar a la de la pintura romànica, i una sorprenent barba daurada gràcies a dues successives capes de peltre i pa d’or, probablement romànica i gòtica.

Aprofitant l’última oportunitat de pujar a les bastides i contemplar les escultures a un pam de distància, sorprèn el colorit del Crist majestat i detalls que abans passaven desapercebuts (plecs de vestits, aquells raigs de sang que suren del cos decapitat de sant Pau...) perquè els seus relleus estaven plens. Vist en conjunt, arran de terra, com es podrà contemplar a partir d’avui, el conjunt té una calidesa que contrasta amb la grisor que ve a la memòria. Reapareixen les zones on la pedra es va tornar vermella pels efectes del foc. I apareixen ombres i relleus on abans potser costava veure’ls. Un discret testimoni, un petit rectangle color gris ronya humida, permet comparar l’abans i el després, per si la memòria falla.

«HA GUANYAT FORÇA»

«El conjunt ha guanyat relleu, força i esperit, es pot apreciar la textura de la pedra en lloc d’una capa de resina enfosquida. A nivell d’imatge ha millorat moltíssim», resumeix com a conclusió, satisfeta, la directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, Àngels Solé. Tota la intervenció, amb un pressupost de 125.000 euros a càrrec de la Conselleria de Cultura, ha tingut, enumera Solé, tres objectius. «Primer, des del punt de vista de la conservació, la neteja, la consolidació de la pedra i l’eliminació de materials afegits; segon, recuperar la llegibilitat, relleus que ara són molt obvis abans no ho eren, perquè estaven plens de brutícia que els restava definició. I tercer, recuperar la policromia». Encara que en aquest cas, explica Rudi Ranesi, responsable d’Arcovaleno Restauro, l’empresa que ha executat les tasques de restauració, «ha aparegut menys del que s’esperava; està concentrada en les figures centrals, i és fins i tot estrany que no hagi aparegut en zones més protegides com les arquivoltes, com si en algun moment s’haguessin retirat».

La restauració es va iniciar el mes de setembre passat després de sis anys d’estudis i un simposi sobre el monument que han servit per investigar els materials constitutius (diverses vetes diferents de marès, algunes de les quals van patir de forma molt acusada l’erosió per les filtracions d’humitat mentre altres han resistit correctament) i totes les alteracions que ha experimentat (fissures, efectes del terratrèmol de 1428 i de l’incendi de 1835, materials afegits posteriorment...)

RECONSTRUCCIÓ EN COLOR

Els estudis han avançat en paral·lel a la restauració i encara hauran de prosseguir. Les mostres de pigments localitzades i un futur mapatge en 3D amb un dron permetran projectar en una pantalla un model del pòrtic amb els colors que devia lluir en origen.

 Un misteri encara per resoldre és la capa fosca que cobria la part central de la portada, just els llocs que podrien haver quedat més afectats per les flames que possiblement van sorgir per la porta del temple durant l’incendi posterior al saqueig del 1835, després de la desamortització del monestir. Abans es pensava que es tractava de sutge. Durant els estudis previs, explica Rudi Ranesi, es va aclarir que es tractava d’una capa de pintura negra. Es creia que podia ser una intervenció del segle XVIII, però ara sembla que es podria tractar d’una actuació posterior a l’incendi, que no hauria patit els efectes de les flames: ja que no es podia netejar el que s’havia cremat, una mà de pintura (carbó i un aglutinant orgànic, potser caseïna) s’hauria pogut usar per homogeneïtzar l’aparença del conjunt.

DUBTES SOBRE EL NEGRE

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Aquesta és la hipòtesi, per ara, de l’expert italià Lorenzo Lazzarini, que Solé considera «versemblant» però encara no documentada. Davant els dubtes no s’ha retirat tota la capa pictòrica negra, i només s’ha actuat de forma decidida en els llocs on ocultava la policromia (que no és clar si és romànica o una repintada gòtica posterior al terratrèmol del segle XV, ja que la detecció d’oli en la seva composició podria indicar la segona teoria).

 La neteja s’ha emprès amb làser (una intervenció d’aquestes dimensions amb aquesta tècnica era inèdita a Catalunya), química (amb acetona) i només en una petita part, mecànica (per microprojecció). Gran part de l’efecte s’ha aconseguit gràcies a la retirada parcial de les capes de resina que es van utilitzar en els anys 60 per aturar la degradació de la pedra. «Ara el conjunt està estabilitzat. Ja no hi ha humitats per capil·laritat, el recinte està aïllat i climatitzat, tot el material que hem afegit és ara compatible amb la pedra. I de la resina se n’han retirat les capes de la superfície, alterades i brutes, però no l’última capa, que ha penetrat en la pedra i ha ajudat que es consolidés, encara que potser no estava tan degradada com es pensava en els anys 60», explica Ranesi.