Luciano Concheiro. "Si fos conseqüent tiraria el meu llibre al foc"

El jove filòsof mexicà va ser finalista del premi Anagrama amb la seva obra 'Contra el tiempo'

fcasals36681541 barcelona  21 de diciembre de 2016    entrevista con el fil 170110132652

fcasals36681541 barcelona 21 de diciembre de 2016 entrevista con el fil 170110132652 / RICARD FADRIQUE

3
Es llegeix en minuts
ELENA HEVIA / BARCELONA

Aspira a fer filosofia que es pugui entendre. Als seus 24 anys, el mexicà Luciano Concheiro, deixeble de Slavoj Zizek, ha escrit un assaig, Contra el tiempo, que li ha valgut ser el finalista del premi Anagrama. Un llibre de combat amb propostes pràctiques i molts exemples de la cultura pop sobre la manera de sortir d’aquest bucle que ens retrata com hàmsters en una roda, sempre en moviment però sense aconseguir desplaçar-nos.

És estranya una preocupació d’aquest tipus en algú que va néixer el 1992, en plena acceleració. Em molesta parlar com a jove, però és una realitat. Soc fill de l’acceleració, per això la meva visió no és melancòlica o nostàlgica. Vaig néixer ja connectat al món digital. La meva és una visió més radical que diu prou a aquesta vida ansiosa que no és la millor possible i és el resultat de la lògica capitalista. La meva proposta no és tornar a un temps que no he conegut, sinó viure l’instant, que seria la invenció d’un temps nou.

¿Aquesta invenció comporta una revolució de tipus individual? Exacte. Em deia un vell radical d’esquerres que aquesta resistència que proposo és timorata. I sí, no és valenta. No és agressiva ni heroica. Però m’agrada que sigui així, que no tingui res a veure amb grans líders com Stalin o Fidel. Crec que la revolució està en els petits gestos.

¿Vol dir que això no és massa romàntic? Sí, i si es vol, místic. La meva idea és que l’instant és una frontissa entre el temps actual i el temps futur, però és important perquè estableix un tall molt fi que permet veure com una petita finestra a un altre món possible. Perquè la crisi d’imaginació crítica en què estem immersos és molt greu. Això es pot veure en una sèrie com House of cards, en la qual no hi ha mai una discussió de caràcter ideològic. El que mou aquesta política sempre són els grups d’interès i els escàndols.

La victòria de Donald Trump quadra perfectament en aquesta trama. Totalment. És un subjecte que ve dels mitjans de comunicació i que inventa el seu capital polític d’un dia per l’altre. No li importa la classe intel·lectual o la casta dels grans periodistes, només ser agressiu i fer acudits en el moment adequat. Però deixi’m que li digui que Trump i Hillary en el fons eren el mateix.

¿El mateix? Això ho va dir molt bé Zizek i es van incendiar les xarxes. Tots dos tenen un consens neoliberal, el que passa és que n’hi ha un que l’empaqueta amb un discurs més bel·ligerant. Per això va guanyar.

¿Quanta acceleració podrem suportar? No hi ha res de natural en el que som i per això es pot fer una lectura política de tot. Per exemple, dels nostres horaris de son (¿sap que les vuit hores de son són un invent de la fàbrica per facilitar la producció, que abans es dormia en petits cicles?). I mentrestant, la nostra única reacció és quedar-nos aterrits davant l’últim acte de terrorisme. El seu impacte dura en nosaltres igual que el temps de Twitter o el Facebook. 

Notícies relacionades

Últimament sembla que hi ha més  interès per la filosofia. ¿Ho constata? Crec que estem buscant un altre sentit que no sigui el dels diners. Perquè hem trobat que l’existència occidental és poc estimulant. La meva fórmula és trobar una via a través de la dansa, la música, l’art, però també de la cúmbia, la suor i la borratxera. Crec que hem d’omplir el saber de cos i de tacte i allunyar-lo d’aquesta esfera d’homes savis i retirats que busquen aquella cosa avorrida que és la veritat. A mi la veritat m’interessa poc.

Però aquí el tenim, promocionant un llibre segons les regles del capitalisme. Per descomptat, soc un subjecte amb contradiccions, però un més que està buscant la sortida. El meu pensament no té res a veure amb la solució definitiva. Per això acabo el llibre amb una sèrie de narracions en primera persona. Perquè com dirien els situacionistes, la vida està fora dels llibres. I si fos conseqüent el que faria és tirar aquest llibre al foc i viure l’instant.