Alexandre Desplat: "Les meves bandes sonores són alta costura"

El compositor i director Alexandre Desplat (París, 1961) gairebé no fa concerts, però demà i divendres dirigeix l’OBC en un recital de cine a l’Auditori, on oferirà una selecció de passatges de les seves bandes sonores més famoses, entre les quals hi ha les de pel·lícules com Desxifrant l’Enigma, El vel pintat i El discurs del rei. Amb El Gran Hotel Budapest va guanyar l’Oscar fa dos anys. Era l’únic guardó que li faltava a aquest col·leccionista de premis Bafta, globus d’Or, Grammy i César.

–¿Què suposa venir a dirigir les seves obres a Barcelona amb l’OBC?

–Per a mi és excitant treballar amb orquestres que no conec i tinc ganes de proposar un programa al públic català. M’encanten Catalunya i Barcelona. Tinc una casa a Mallorca i aquí em sento molt ben acollit. Per una altra part, aquesta serà la meva primera actuació a Espanya, un altre al·licient més.

–Sempre està embrancat en algun projecte ¿Li queda gaire temps per oferir concerts?

–No. En faig poquíssims perquè gairebé no tinc temps. Per això, quan ho faig, trio llocs o països que trobo interessants o que m’agraden. L’últim concert el vaig fer fa un any a la Philharmonie de París i l’anterior va ser a Atenes. Ho faig de forma esporàdica perquè vull que sigui especial.

–¿Què és el que més disfruta en aquests concerts?

–No estic acostumat a actuar en sales ni a escoltar la meva feina. Per a mi això és una mica estrany. La millor part d’aquesta experiència és poder treballar amb altres músics. És la part que més disfruto. És igual que quan graves. Estar assajant, suant i compartint l’increïble energia que es crea quan fas música. És una feina difícil perquè les meves composicions no són gens senzilles, però l’esforç val la pena.

–L’altre dia, un jove compositor criticava la mania de catalogar la música i la dificultat d’escoltar obres contemporànies. Al mencionar-li l’èxit que tenen els concerts amb extractes de bandes sonores va fer una ganyota. «Això és una altra cosa», va dir.

–A Europa hi ha un menyspreu per la música de cine per part dels compositors. És comprensible, perquè hi ha algunes bandes sonores que són nul·les, fluixes i insípides. Però és innegable que hi ha músics enormes, com John Williams, Jerry Gold-s-mith... Evidentment, la seva música és narrativa ¡però extremadament sofisticada! No s’ha de comparar la música contemporània amb la de cine ¡No té sentit! És com si digués que el jazz no val res perquè Bach és millor. Són coses diferents. El jazz és fantàstic i Bach també. Jo no segueixo gaire l’escena country i no per això la menyspreo.

–¿El tempta compondre una òpera?

–M’agradaria fer-ho algun dia. Escric molt poc per a la veu i, sens dubte, una feina així em permetria desenvolupar aquesta part que no és tan natural per a mi. Potser sorgirà alguna cosa aviat. Si trobo una història que m’inspiri i tinc prou valentia, faré una òpera. No puc dir gaire més.

–Això l’obligaria a reduir el seu treball al cine.

–Així és. Actualment faig entre cinc i vuit bandes sonores a l’any. Una òpera, un projecte europeu, obligaria a reduir la meva agenda. Per favor, ¡no l’hi digui al meu agent!

–Sempre ha treballat als dos costats de l’Atlàntic ¿Quina diferència hi ha?

–El cine i la seva història són diferents a Europa i els EUA. Jo, com a europeu, tinc una altra sensibilitat i cultura. Aquí el cine té una altra tradició. Les pel·lícules es basen més en el text que en el diàleg. Als EUA, no.

–Sempre ha presumit de no aplicar un patró a l’hora de treballar.

–Cada banda sonora és un vestit a mida. És alta costura. No pot sonar tot igual, perquè cada pel·lícula és un món. Jo intento captar-ne l’ànima, la personalitat. No són el mateix els films de Harry Potter que Philomena. El discurs del rei també és molt diferent d’El Gran Hotel Budapest.

–¿Es va treure un pes de sobre al guanyar per fi l’Oscar?

–Va ser estrany. Tot i ser el vencedor no vaig poder disfrutar del moment. ¡Si just abans que obrissin el sobre estava temptat de sortir d’allà! Estava convençut que no guanyaria. Equella nit competien dos films amb la meva música: Gran Hotel Budapest i Desxifrant l’Enigma. Quan això passa no guanyes mai perquè els vots es divideixen.

–¿Què valora més del seu treball?

–La capacitat de la música i de l’art en general de crear emocions, aquest intangible, la capacitat per traspassar sense que te n’adonis, i això només ho aconsegueixes quan captes l’ànima del film i no intentes enganyar el públic. Has de ser honest. 

¿Es quitó un pes de sobre tras guanyar per fi l'Oscar amb aquest últim film? Quan vaig rebre el guardó fue estrany. Pese a ser el vencedor no pude disfrutar del moment. ¡Justo abans que obrissin el sobre estava temptat de sortir del recinte!. És fàcil d'entendre. Jo estava convençut de que no anava a guanyar. Esa nit hi havia dos pel·lícules amb la meva música que competien: 'El Gran Hotel Budapest' i 'The Imitation Game'. Quan això ocurre mai ganes, perquè els vots es divideixen.

¿Le va canviar molt la vida després? L'Oscar em va fer assumir mayor responsabilitat. Vaig pensar que havia de treballar encara més i millor. La veritat és que en els últims dos any no he parat. He fet 12 pel·lícules i no m'he relaxat nada.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

¿Què valora més del seu treball? La capacitat de la música i de l'art en general per a crear emocions, ese intangible, esa capacitat per traspassar sense que et des cuenta. És un treball molt delicat que solo aconsegueixes quan captes l'ànima del film i no intentes enganyar al públic. Has de ser honest.

I estar disposat a reescriure i canviar coses fins que al director de torn le agradi. Esa és la base en el cine. Tots tenim ego, però el cine és un treball col·lectiu i has de guardar-lo. Això lo vaig aprendre molt aviat. Si un director no està content, busco una altra cosa, però si crec que s'equivoca, també se lo dic. Ells trigaran dos o tres anys fins a fer el seu nou projecte i jo potser dos dies després ja estic metido en un altre. No atur.