CRÒNICA TEATRAL

'Moustache', un popurri a ritme de claqué

L'últim musical de Coco Comin uneix a l'Apolo vibrants coreografies amb un guió dispers i sense múscul

fcasals36544873 moustache de coco comin foto bertran161207141045

fcasals36544873 moustache de coco comin foto bertran161207141045

2
Es llegeix en minuts
José Carlos Sorribes
José Carlos Sorribes

Periodista

ver +

Només el fet de muntar un ambiciós musical de creació amb una vintena llarga d'artistes entre ballarins, actors cantants i músics mereix un fort aplaudiment. Una altra cosa és que el resultat estigui a la mateixa altura. Això passa amb 'Moustache', el 29è musical en la carrera d'una institució del gènere a Catalunya, Coco Comin.

Ella mateixa desgrana, en el programa de mà, virtuts i defectes del muntatge que ha estrenat a l'Apolo. El balanç de l''a favor' i 'en contra' es pot resumir dient que dinàmiques i brillants coreografies, a ritme de claqué, amb una cuidada producció donen cos a un guió molt dispers. Li falta múscul i li sobren libèrrimes llicències.

UN TEATRE I LA SEVA ESTRELLA PRINCIPAL

“Per al meu gust, els musicals teatrals s'han de construir sobre la base de bons ballarins, excel·lents músics i solvents cantants”, escriu Comin. Però també necessiten un entramat argumental amb fonaments sòlids. En cas contrari es pot convertir en una simple successió de coreografies i cançons. En el cas de 'Moustache', d'amplíssim espectre en els 35 números del ‘xou’. Són tan dispars que porten a qüestionar el seu lligam amb la història d'un teatre i de la seva estrella al Londres de les primeres dècades del segle XX.

El repertori de 35 números  va del can-can al swing passant per Iron Maiden, una mica de Bollywood i una escena amb filòsofs clàssics

Aquest teatre ofereix, explica el programa, “espectacles destinats a la classe obrera, només per a homes amb bigoti, símbol per excel·lència de la virilitat”. Amb particularitats tan curioses com que el seu actor principal sigui un 'clown'. O que de picant 'music hall', per allò de la virilitat, pocs números (o cap) en veurem.

I allò de concedir-se llibertats sense restriccions també arriba -en un teatre d'època, no ho oblidem- al repertori musical. Va des del can-can, al swing, passant per una peça lírica, una altra d'Iron Maiden i mirades a Bollywood o a 'El rey león'. “'Moustache' ha representat la màxima llibertat mai experimentada”. Nou apunt de Comin en el programa. Ho reitera que tampoc no hi falti un número amb Aristòtil, Plató, Homer i La bella Helena. En un entorn d'humor blanc i una mica beneit, és un moment cabdal per com resulta de delirant.

ENTRETENIR TOTA LA FAMÍLIA

Notícies relacionades

D'un muntatge que fa una pirueta i un gir dramàtics en la segona part (el pallasso cau en un pou depressiu, frustrat perquè vol ser el Ricard III de Shakespeare) queda el record i l'evident reclam de les vigoroses coreografies. Per exemple, les de l'estació ferroviària, la dels policies i lladres i la de la taverna. O la col·laboració estel·lar de Muntsa Rius amb la seva veu lluminosa.

Els amants del claqué més avançat tenen l'excel·lent número dels ballarins saltant a corda, amb el consumat especialista Sharon Lavi al capdavant. El seu és un dels noms propis d'un muntatge que persegueix sobretot entretenir i convocar tota la família. I que té com a cap de cartell un camaleònic i entregadíssim Sergio Franco. Ell és el Petit Max, el pallasso del Moustache Music Hall.