El nou disc dels Stones, cançó a cançó

El nou treball dels Rolling Stones, que ahir es va posar a la venda, no ofereix cançons d’estrena, sinó un repertori de clàssics del blues, la majoria associats a l’escola de Chicago, amb què rendeixen homenatge a una destacada font d’inspiració de quan van començar. Blue & lonesome –que a més a més és el primer àlbum d’estudi des que el 2005 van enregistrar A bigger bang– conté 12 cançons, el nombre de compassos propi del blues.

1 ‘Just your fool’

Obre el disc un trotador ritme de boogie que anuncia els Stones més crus de les últimes dècades. Peça de Buddy Johnson, adaptada per Little Walter, de la qual el grup va partir en els anys 80 per compondre Cook cook blues, cançó que es manté inèdita. Jagger defensa la seva versió del blues amb accent de Londres i sense la ingenuïtat dels seus juvenils acostaments al gènere.

---

2 ‘Commit a crime’

Un tallant riff de guitarra, emulant el de Hubert Sumlin en la gravació de Howlin’ Wolf i acompanyant un text rabiós: «Et penso deixar, dona, abans que cometi un crim». Jagger, en manera ressentida, dirigint-se a «la dona més malvada», a qui acusa d’haver-li posat verí al cafè. Stevie Ray Vaughan va posar accent texà a aquesta peça als 80.

---

3 ‘Blue and lonesome’

Un dels moments importants del disc –i el que hi dóna nom– mostra un Jagger superant el seu tradicional distanciament i implicant-se i portant la iniciativa amb la seva veu i les seves bufades d’harmònica. Un blues lent i dolgut, encunyat per Memphis Slim el 1949, ple d’autocompassió per un amor perdut.

---

4 ‘All of your love’

Jagger sona més abocat, si això fos possible, en aquesta arrossegada peça de Magic Sam. Els Stones, en el seu registre més descarnat, amb un punt d’insalubritat. Al seu costat, aquell Little red rooster de Willie Dixon, que van gravar el 1964 sona com acabat de sortir de la bugaderia.

---

5 ‘I gotta go’

La banda puja de tempo en aquest estellós rhythm’n’blues amb el segell de Little Walter, «un dels millors cantants de blues i l’harmonicista del gènere per excel·lència», destacava Keith Richards en el seu llibre de memòries, Vida (2010). Jagger toca l’harmònica en la seva memòria.

---

6 ‘Everybody knows about my good thing’

Aquí podrien haver convidat Mick Taylor, stone amb ànima de blues amb qui van tocar en els concerts de la seva última gira, però en lloc d’això obren les portes d’estudi a Eric Clapton, que estrena la peça amb el seu sentit, encara que no incendiari, només de slide. Temperat assalt a aquesta cançó amb accents del sud, gravada el 1971 per Little Johnny Taylor.

---

7 ‘Ride ‘m'on down’

Una altra exhibició de les aptituds de Jagger amb l’harmònica, que remata amb nervi aquest vell blues originari del delta. Una peça acreditada a Bukka White als anys 30 i que als 50 va recrear, via Chicago, Eddie Taylor, guitarrista d’acompanyament de Jimmy Reed. Stones en manera de fogós rhythm’n’blues.

---

8 ‘Hate to see you go’

Les guitarres de Keith Richards i Ron Wood construeixen una espessa xarxa sobre la qual Jagger recorre a la literatura bluesística universal: «He tornat a casa aquesta matinada, al voltant de quarts de cinc / He trobat aquesta nota al terra / Noia, per què m’has deixat, ni tan sols ho saps / Has sentit xafardaries, això és tot». Un altre blues de l’adéu.

---

9 ‘Hoo doo blues’

La banda sona aquí d’una manera menys ortodoxa, queixosa i malferida, recorrent a un ritme bluesístic rudimentari, mandrós, mentre Jagger parla més que cantar, adoptant tons greus i fent seu el llenguatge afroamericà de Louisiana. El moment més tèrbol del disc en una peça que va enregistrar originàriament Lightnin’ Slim.

---

10 ‘Little rain’

La fosa es fa més dràstica en aquesta composició de Jimmy Reed en què l’harmònica de Jagger sembla gemegar o plorar. Desprèn una mística augmentada una vegada conegudes les fantasmals sensacions que va tenir el grup al gravar-la. «L’última vegada que vaig tocar Little rain estava amb Brian Jones», recorda en una entrevista a la publicació britànica Uncut, en referència al guitarrista del grup mort el 1969. «I de cop i volta estic tocant-la a l’estudi i Brian és allà, al meu davant», assegura. «¡Exacte! Podies sentir-lo», afegeix Jagger.

---

11 ‘Just like I treat you’

Dues cites a Willie Dixon per tancar el disc. La primera, al galop a través d’estrofes portadores dels coneguts retrets per l’amor no correspost, amb un Jagger que, una altra vegada, sembla viure les sensacions en primera persona.

---

Notícies relacionades

Kristen Stewart protagonitza el nou vídeo dels Rolling Stones

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

12 ‘I can’t quit you baby’

I culminant el treball, un assalt al blues ple de sentiment que Led Zeppelin ja va adaptar en el seu primer àlbum, de 1969, ara reviscut amb totes les atencions. És la peça més llarga del disc –supera els cinc minuts– i ofereix el contrast d’un Jagger desfermat, a partir del seu equador, amb les netes pulsacions d’Eric Clapton, un guitarrista d’estil distanciat de la identitat stone.