El mite a la manera de Picasso

Minotaures, faunes i centaures són una constant en l’obra de Pablo Picasso, i sovint el seu àlter ego. No en va, per al geni malagueny pintura i vida eren tot un. Amb ells podia expressar les seves pròpies històries, com el seu amor per la jove Marie-Thérèse Walter. El Minotaure (Picasso), boig de passió per una jove (la seva nova musa, 27 anys més jove que ell), és un dels seus temes recurrents als anys 30. Tenim, sense anar més lluny, Minotaure i dona fent l’amor (1933). «A través d’aquest mite va canalitzar tota la seva vigorositat masculina i les seves pulsions sexuals», apunta Claustre Rafat, conservadora del Museu Picasso i comissària de Mitologies, una exposició que fins al 19 de març desplega 40 gravats i dibuixos de la pinacoteca amb la mitologia grecoromana com a eix.

I el mite del Minotaure li va servir també per realitzar el que és, a parer de Rafat, «un dels gravats més importants de tota la història del gravat de Picasso, però també un dels més excelsos de tota la història del gravat del segle XX». Es tracta de La minotauromàquia, un aiguafort del 1935, l’únic que va fer aquell any. Un any de profunda crisi interna en què la pintura va deixar de motivar-lo i es va dedicar a l’escriptura. I un gravat que va regalar, dedicat, al Museu d’Art Modern de Barcelona.

«Hi ha tanta amalgama de referències mitològiques i artístiques en aquesta obra, que la seva riquesa és inabastable», apunta la comissària. Es necessiten hores per mirar-lo, cada traç és una història. Com la dona torero, la nena amb llum que remet a Antígona i a Èdip, l’escala que entronca amb el tema de la crucifixió, el cabdell que tant al·ludeix a la sortida de Teseu del laberint com enllaça amb Las hilanderas de Diego Velázquez, i la mà de Déu que insufla vida de la Capella Sixtina.

No és rara tanta simbologia, no en va Picasso es va enfrontar al mite a la seva manera. De fet, en van ser tres. Una d’elles, a través dels grans artistes de la història de l’art, com s’observa, en part, a La minotauromàquia i a Sexe a l’antiga i a la moderna, estampa de Bacus en què el malagueny mira descaradament Los borrachos de Velázquez. Les altres dues passen per respectar el mite clàssic (la menys freqüent, apreciable sobretot en Les metamorfosis d’Ovidi) i per agafar-lo i aportar-hi nous valors, els que ell vol, com fa amb el Minotaure.

EL FAUNE DE L'ALEGRIA

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Però no només la criatura amb cos d’home i cap de toro va ocupar les seves obres. Es va enfrontar a tots els mites mediterranis: Danae, Venus, Bacus, bacants, querubins... circulen per les seves peces, bàsicament l’obra gràfica i la ceràmica; i principalment en la dècada dels 30, amb la Suite Vollard, i després a finals dels 40. Les d’aquests últims anys són molt diferents. És l’època de La joie de vivre (1946), quan s’instal·la a la costa, està amb Françoise Gilot i té els seus fills Maya i Claude.

«El faune, un altre àlter ego, representa la seva alegria», apunta Rafat en referència a la sèrie de sis caps de faunes que Picasso va pintar en un sol dia, el 10 de març de 1948, amb actitud jovial. L’últim, el que tanca la mostra, data del 1968 i exerceix de colofó per la seva potència. Una obra molt diferent de la que obre la mostra: Hèrcules, infantil treball d’acadèmia que va fer el 1890.