Bob Dylan: un Nobel amb totes les lletres

Quan el 13 d'octubre passat la secretària de l'Acadèmia Sueca va pronunciar el nom del premi Nobel de literatura es va produir una petita paradoxa: era pràcticament impossible córrer a una llibreria espanyola per llegir la seva obra. I no només perquè el medi natural d'accés a la producció del premiat, Bob Dylan, sigui l'audició de les seves cançons, sinó perquè el seu cançoner de referència, el llibre que recollia totes les seves lletres entre 1962 i el 2001, estava descatalogat, publicat per una editorial ja dissolta, Global Rythm. Després de la firma d'un acord editorial la quantia del qual és objecte d'especulacions i comentaris en el sector, aquest dilluns arriba finalment un volum gegant de 1.297 pàgines que cobreix aquest buit. ‘Bob Dylan. Letras completas 1962-2012’ (Malpaso) no és només la reedició d'aquest volum editat originalment el 2007 amb el text original en anglès i les traduccions al castellà de Miquel Izquierdo i José Moreno. S'hi han afegit 36 lletres no recollides anteriorment, corresponents als seus tres últims discos, composicions per al cine o relíquies incloses a ‘The bootleg series’, fins a arribar a les 390 cançons, i els originals corresponen a les versions que el mateix Dylan ha corregit i acceptat com a definitives i canòniques.

¿Quin sentit, a part del col·leccionisme o la mitomania, té un cançoner quan la xarxa bull de pàgines amb lletres de cançons, de vídeos subtitulats i de serveis de '‘streaming’ que ofereixen música i lletra simultàniament, llunyans aquells temps en què les edicions de Júcar (1972 i 1975) amb les traduccions de Jesús Ordovás i Mariano Antolín Rato eren un instrument insubstituïble? Per començar, l'exhaustivitat. Per seguir, apunta José Moreno, la cura en la traducció: “Pots anar a internet i trobar pràcticament qualsevol lletra més o menys traduïda, però en alguns casos sembla que és una traducció automàtica, i en general no es cuiden els modismes, amb traduccions enormement literals que en desvirtuen el sentit real”. I per una altra part, hi ha les notes, cançó a cançó, a partir de la base del treball per a l'edició italiana de l'erudit dylanòleg Alessandro Carrera, prosseguida per Diego Manrique per al període 2001-2012 i completada pels mateixos traductors, que expliquen algunes de les seves opcions.

REFERÈNCIES LITERÀRIES

Un recull de notes que, per si no fos suficient la simple lectura de les lletres, o almenys de les “40 o 50” que segons Moreno “són obres mestres que podrien compondre un llibre que ja voldria haver escrit qualsevol poeta contemporani”, serveixen per armar-se de raons per defensar davant els més reticents el Nobel per al de Duluth. Encara que només sigui per la via del calibre de les referències literàries que es van identificant i enumerant, i que han sigut imprescindibles per ajustar el sentit de la traducció.

“En els primers discos apareix Rimbaud, en la trilogia elèctrica (‘Bringing It All Back Home’, ‘Highway 61 Revisited’ i ‘Blonde on Blonde’) hi ha una imatgeria al·lucinant que passa per moltes lectures que es remunten a Villon, a poetes que estan a cavall entre l'edat mitjana i el renaixement, que Dylan, com a persona sense una formació normativa però autodidacta i extremadament intel·ligent, barreja amb una llibertat molt americana”, opina Izquierdo. “Exceptuant l'apartat bíblic, que és un element central que ja hi és des de les seves primeres cançons, i Shakespeare, les diferents lectures que Dylan va fent en cada època van apareixent en les seves cançons: va absorbint-ho tot. Comença per Rimbaud, després Petrarca, desenes i desenes de cites preses del blues i del country...  Dylan roba amb descaradura per totes bandes, fins i tot dels titulars dels diaris, i no ho amaga, són apropiacions més que al·lusions”, afegeix Moreno.

L'OPCIÓ

Entre la traducció literal i la recreació dels textos perquè funcionin autònomament en castellà com a cançons, o poemes, Izquierdo i Moreno han triat una solució intermèdia. “La majoria de les traduccions estan plantejades com una versió en castellà de l'original, sense intentar gaires excessos poètics però procurant que es llegeixi bé i que tingui un cert ritme”, precisa Moreno. Només en alguns casos en què mètrica o rima són elements bàsics de l'original (‘2x2’ i ‘Mozambique’) o temes narratius en què la forma és adaptable a la del romanç castellà (‘All along the Watchtower’, ‘John Wesley Harding’) els traductors s'han atrevit a “jugar” formalment.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

¿Com s'enfronta un traductor a uns textos sovint impenetrables? Les memòries i les entrevistes de Dylan hi han ajudat... fins a cert punt. “Ningú pot interpretar el que jo dic, absolutament ningú, i a vegades jo tampoc”, va dir en una. Per Moreno, la identificació exhaustiva de fonts i cites per part d'Alessandro Carrera els ha facilitat accedir a passatges, d'entrada, foscos. “Hem intentat fins a l'extenuació trobar el significat de tot allò que semblava enigmàtic en les lletres de Dylan, però hi ha vegades en què és deliberadament fosc, i llavors no pots il·luminar-ho artificiosament”, reconeix Moreno. El lector, diuen els traductors, seguirà trobant-hi el “desconcert que Bob Dylan ha dipositat en les lletres”; “una sintaxi tortuosa quan no és intransitable, metàfores desgavellades o decapitades, al·lusions enigmàtiques, oracions truncades, cites encobertes o descobertes, visions hermètiques, cartes tretes de la màniga, jocs de mans i de paraules, ambigüitats, brunzits, equívocs, capritxos, extravagàncies, camins sense retorn, pedres que roden i bales perdudes…”

¿I EL NOBEL?

Davant les opinions hostils que ha suscitat el Nobel a Dylan, ¿què opinen els seus traductors? “Ha sigut una reivindicació dogmàtica, una mica pesadeta i que no entenc molt bé de l'alta literatura, com si algú hagués assaltat el seu sagrat temple, enfront del que podríem considerar literatura popular”, diu Moreno. “Vaig estar content amb el Nobel -afegeix Izquierdo-, està molt bé guardonar un individu que per a tantes generacions ha significat una mica la Paraula, i s'ha de recordar que el Nobel l'ha rebut gent com Cela, un home d'una gran banalitat i d'una convencionalitat literària i infinitament menys íntegre intel·lectualment, però tampoc crec que hagués sigut una injustícia que no l'hi haguessin donat. Això sí, em sap greu que no el vagi a recollir. Em feia il·lusió imaginar com podia ser el seu discurs...” .