FESTIVAL DE JAZZ

Christian Scott, el trompetista que no s'està de dir res

El músic de Nova Orleans presenta el seu disc 'Stretch music' a l'Auditori del Liceu

undefined36424815 icult   christian scott161126172755

undefined36424815 icult christian scott161126172755

2
Es llegeix en minuts
ROGER ROCA / BARCELONA

"El triomf de Trump "El triomf de Trump demostra que el meu país encara no ha assumit  una realitat, que encara prefereix l'odi a l'amor", afirma l'autor

La seva arribada a la primera línia del jazz el 2006 va causar enrenou, i no només perquè Christian Scott, membre d’una de les grans sagues familiars musicals de Nova Orleans, feia una música descaradament oberta al rock i a l’electrònica. També perquè el jove trompetista, molt segur d’ell, no s’estava de dir res.

És tan crític amb l’statu quo del jazz com amb el sistema en general. I tot i que fa música instrumental, algunes de les seves composicions s’inspiren en temes com l’avortament, el racisme i la violència policial. Una de les més controvertides és K.K.P.D., inicials de «departament de policia del Ku Klux Klan», que va escriure després de ser agredit sense motiu, assegura, per agents de la seva pròpia ciutat.

CANVI DE NOM / Per a Scott, als EUA hi ha un conflicte no resolt. «De Donald Trump no només em dol que sigui racista, demagog i misogin. El pitjor és que la seva victòria demostra que el meu país encara no ha assumit una realitat, que prefereix l’odi a l’amor. Em pensava que ho havíem superat, però no. Em dol perquè jo em relaciono a través de l’amor», diu el trompetista, que el 2012 va es modificar el nom i va afegir aTunde Adjuah per subratllar els seus orígens com a descendent d’esclaus.

Aquests dies li pregunten molt sobre política. Per les eleccions era a Europa, presentant Stretch music, que avui porta al Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona (19.00, Auditori del Liceu) amb les entrades esgotades. «Amb Stretch music volia crear un model que demostrés que totes les perspectives musicals són vàlides i poden conviure de maneres que semblaven impossibles», diu.

Un cop més, barreja llenguatges diferents en una música densa i fosca al capdavant d’un grup de músics de la seva generació. Els títols no són tan explícits com els de treballs anteriors, però diu que la dimensió política es manté intacta. «Beijing’s sunrise, per exemple, parla de les emissions de CO2 i està inspirada en els nens de Pequín que no han vist mai sortir el sol», diu Scott, esperançat perquè detecta més presència de la política en la música, especialment en la seva generació, però també entre els veterans.

Notícies relacionades

PRINCIPAL REFERENT / «Durant anys em vaig sentir aïllat. Molts músics grans m’advertien que no em fiqués en embolics, que m’arruinaria la carrera, i veig que ara es comencen a posicionar políticament», diu. Ha treballat amb figures com el pianista McCoy Tyner i Prince, però el seu principal referent és el seu oncle, el saxofonista Donald Harrison. «Em va ensenyar a ser un home i a no pensar només en mi, sinó a preocupar-me per la comunitat».

A partde la incorporació d’una prodigiosa flautista, Elena Pinderhugues, la gran diferència de Stretch music amb els altres discos és el com. Després d’anys gravant per a una multinacional, ha engegat la seva discogràfica. «Era l’hora de ser també executiu per crear un entorn en què els artistes tractin amb persones com ells i no amb comptables que prenen decisions sobre la seva feina. Ens hem d’emancipar d’un model antic que ja no ens serveix».