Ventura Pons exporta el refranyer català a Los Angeles

De Valls a Los Angeles passant per Barcelona. Aquest és el recorregut que emprèn el frustrat Berenguer (Ricard Farré) cansat de perseguir el seu somni de ser actor en terres catalanes sense més èxit que el de protagonitzar un anunci de galetes. Amb un repertori de singulars refranys com a equipatge, el jove arriba a la costa californiana per descobrir un secret familiar ocult durant anys: la identitat de la seva àvia, l'aclamada estrella del cine Ann Joy (Teresa Gimpera). Amb un guió escrit en tres setmanes, Ventura Pons cataloga la seva última obra, 'Oh, quina joia!', de “comèdia històrica” ja que li permet “explicar el passat, present i futur d'un país” a través d'aquest “xaval en atur amb un avi feixista (Josep Maria Pou) que li ha tallat les ales”.  

La pel·lícula va començar a gestar-se durant un dinar entre Gimpera i el cineasta, quan van decidir que era el moment d'explorar la faceta còmica d'una actriu que a penes havia tocat aquest gènere malgrat els 150 films en què ha participat. Però encara que el personatge de Gimpera va ser creat a la seva mida, també encarna el mateix Pons, que ha posat en boca d'Ann Joy les seves reflexions més personals i fins i tot una frase que li repetia el seu avi: “A Espanya hi ha una vaca molt llarga que pasta a Catalunya i la munyen a Madrid”. Acompanyant l'actriu catalana, completa el repartiment un càsting de luxe format per Montserrat Carulla, Joan Pera, Amparo Moreno, Pedro Ruiz, Alex Casanovas i Rosa Vila, entre altres.  

"LA VIDA ÉS PER FER EL QUE ET DÓNA LA GANA"

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Després de la preestrena del film a Bogotà, Pons es confessa tranquil davant l'acollida que pugui tenir el seu últim treball a les pantalles catalanes. El director admet que la seva voluntat ha sigut sempre la de “treballar per al món sencer”, i no només per al públic del seu país natal, intentant oferir "històries que signifiquin alguna cosa per a l'espectador, que t'està regalant dues hores i mitja de la seva vida”. En un panorama cinematogràfic dominat per nord-americans, el cineasta considera que el petit forat que queda per als europeus resideix a "mostrar la teva veritat, que és on està el que et diferencia”. I d'això probablement n'és el millor exemple ‘Ocaña, retrat intermitent’, un film que 30 anys després segueix fent la volta al món.

Als seus 71 anys, i amb una filmografia que suma 28 produccions, Pons sembla incombustible i ja preveu estrenar dues pel·lícules més durant aquest 2016, en què també ha presentat el documental ‘Cola, Colita, Colassa’. Tot i que fa broma dient que hi ha algun treball que "no hauria d'haver fet", després de l'accident que el va portar a estar en cadira de rodes fa dos anys, el director confessa que va entendre que “la vida és per fer el que et dóna la gana”. Entre els seus plans a curt termini, Pons avança que presentarà 'Sabates grosses', una comèdia al voltant dels veïns de dos edificis de l’Eixample, i un documental sobre la tràgica història de la germana de Dalí. “Jo de gran vull ser Manoel Oliveira, que va morir fent pel·lícules, però sense repetir-me, perquè llavors m'avorreixo”, sentencia el prolífic director.