CRÒNICA

Vicente Amigo, en diàleg amb la perfecció

El guitarrista andalús va enlluernar el Palau amb el seu toc tècnic i emotiu en un recital instal·lat en les fonts flamenques

jgarcia36179343 barcelona  05 11 2016 concierto de vicente amigo en el palau161106133413

jgarcia36179343 barcelona 05 11 2016 concierto de vicente amigo en el palau161106133413 / FERRAN SENDRA

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Vicente Amigo va anunciar a principis d’aquest any que el 2016 tindria nou disc i que seria «molt flamenc», en contrast amb les excursions a territori cèltic de Tierra (2013). Passen els mesos i el treball no arriba, però sí que s’aprecia aquell retorn a les motivacions musicals originals en els seus recitals, com el de dissabte al Palau de la Música Catalana, programat pel Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona i el seu «suplement», el cicle De Cajón, tal com el va anomenar, en la presentació de la nit, el seu director, Joan Anton Cararach.

Cita amb el guitarrista nascut a Sevilla, crescut a Còrdova, en el seu viatge a les essències inspiradores dels seus primers dies, que va obrir amb una enlluernadora exhibició solista abans que l’acompanyés el seu grup, set integrants, a Tangos del arco bajo. El músic, que va celebrar la presència entre el públic d’«un amic, una eminència, el doctor Joan Pi», va recórrer a les fonts des d’una posició eminent i va demostrar al llarg de la nit estar en disposició de dialogar amb una idea de perfecció, combinant tècnica i emoció, rigor i un aclaparador sentit de la improvisació.

BALL I ‘ZAPATEADO’

Notícies relacionades

La veu de Rafael de Utrera, observada de prop pels Melis, va portar el commovedor Autoretrato, amb el seu home de cartró i la seva platja sense mar, cap a les profunditats de l’ànima, il·luminat pel record de la versió original a càrrec del desaparegut Enrique Morente. La guitarra va parlar amb tota la seva calidesa, toc fidel al seu reconeixible estil emotiu, a Estación primavera i en una sèrie d’exigents peces instrumentals, amb accents de seguidilla, bulería i soleá, que s’integraran en el seu pròxim disc. En una d’elles va fer una exhibició de ball i zapateado Antonio Molina, el Choro.

Superades les cotes més altes de la nit, a Amigo se’l veia somrient, disfrutant visiblement de la seva música i de la compenetració amb el seu segon guitarrista, Anyil Fernández, i amb la base rítmica integrada pel percussionista Paquito González i el baixista escocès Ewen Vernal, un músic aquest últim capaç de sorprenents trànsits d’estils: es va donar a conèixer als anys 80 en el grup pop Deacon Blue i ara ja fa anys que està associat a la institució folk Capercaillie. Amb tots ells va tocar el cel a Azules y corinto i es va acomiadar amb la suau fosa en negre de Roma, deixant al seu pas imatges de fonda depuració artística. H