El Macba rescata la cara menys amable dels anys 80

El relat hegemònic dels anys 80 a Espanya és una història amable en què la movida i la modernitat són aspectes recurrents. És el relat d’un país modern, cosmopolita, obert, en ple procés d’internacionalització, de superació de la dictadura i amb un projecte de futur. Aquesta és la història oficial, però no l’única. «Va tenir altres veus, veus discordants que permeten articular microhistòries que obren l’espectre del que va ser la història dels 80», afirma Teresa Grandas, conservadora del Macba i comissària de Gelatina dura, exposició que trenca amb la linealitat del relat dominant sobre aquesta època i presenta les seves fissures i plecs. 

D’aquí vé el títol. Un oxímoron que funciona molt bé per contraposar el que és digerible i conegut amb una altra sèrie de situacions que també van tenir lloc en aquell moment i que qüestionaven, contraposaven i discutien la manera d’entendre el país. «Hi va haver pactisme i consens, però també desmemòria i oblits, que són importants de recuperar», explica Grandas.  La mostra ho fa. Ho fa partint de dues dates importants: 1977, any de les primeres eleccions democràtiques, i 1992, quan van culminar tots els moments celebratoris (Cinquè Centenari del Descobriment d’Amèrica, l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona). I ho fa obrint i tancant amb l’Informe general I i l’Informe general II, de 1976 i 2015, de Pere Portabella. Pel mig, 200 obres de 60 artistes agrupades en set relats possibles. Són aquests, però en podrien ser altres. «No estan tancats ni són definitius, i són alguns dels que es poden generar, però no els únics», sosté Grandas.  La desmemòria, la desarticulació dels moviments obrers, l’urbanisme ferotge, les drogues... 

MOLTS INTERROGANTS

L’exposició no dóna respostes, sinó que evidencia que encara hi ha molts interrogants oberts i no tractats en el relat hegemònic. Moltes preguntes sense respondre, com les que es plantejaven en el fals documental Operación Palace que Jordi Évole va realitzar sobre el 23-F i que en l’exposició omple el primer apartat, el que apel·la a la memòria oblidada, a l’acte de girar full pel qual es va advocar. Aquí apareix també Rocío, la primera pel·lícula censurada i segrestada judicialment en la democràcia. En el film apareixia un veí d’Almonte assenyalant a qui va ser alcalde del municipi durant la dictadura de Primo de Rivera com a autor, mai jutjat, de diversos assassinats polítics. La llei de perillositat social, successora de la de vagos y maleantes i que castigava conductes (homosexualitat, toxicomania...), no va ser totalment derogada fins al 1995, i abans va protagonitzar moltes de les peces de la mostra, com protagonistes són la matança d’advocats d’Atocha i l’atemptat de la Scala. Sempre vistos, explicats o mostrats des d’un relat que no és l’oficial.   

    

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

CULTURA I CONTRACULTURA

La contracultura davant la institucionalització de la cultura també ocupa una part important de l’exposició. Igual que l’ús populista i propagandístic que se’n va fer. Aquí apareixen les famoses paraules amb què Enrique Tierno Galván, alcalde de Madrid, va exaltar els assistents a un concert el 1984: «¡Rockers, el que no estigui col·locat que es col·loqui, i al lloro». L’impuls d’Arco per crear mercat o el naixement dels museus d’art contemporani també s’expliquen abans d’acabar amb una impactant cronologia: la de tots els morts per la policia o el terrorisme en la dècada en qüestió.