Annie Proulx: la doble vida de la naturalesa

«Tots hem de pagar el deute de la naturalesa», afirma Trépagny, el brut colon que aspira a ser cavaller als freds boscos de Nova França, el que avui coneixem per Canadà. Hem de pagar els nostres deutes, diu Annie Proulx, perquè la naturalesa no pot fer cap altra cosa que venjar-se després que l’home s’hagi dedicat tota la seva vida a faltar-li al respecte. La naturalesa mata per curar les seves ferides. La prosa de l’autora d’Atando cabos, que podria ser l’equivalent literari de Werner Herzog, homenatja aquesta naturalesa descrivint-la amb tot detall, fent-nos sentir el seu batec implacable, el cruiximent de les branques i l’ombra gèlida dels arbres, tornant-li la dignitat que els homes li han pres al llarg dels segles.

    L’esforç és ímprobe. Vuit-centes pàgines de novel·la riu, que flueixen amb torrencial verbositat des de finals del segle XVII fins als nostres dies, viatjant per l’Amèrica acabada de colonitzar, la Xina, Nova Zelanda i Europa sense perdre el rumb. Un extraordinari treball de documentació, que sap enriquir la seva expansiva trama sense estar per damunt d’ella; sense que, al capdavall, Proulx vulgui exhibir els seus coneixements, sinó compartir-los.

AUTÈNTICAMENT ADDICTIVA / La inclusió d’un apèndix amb els arbres genealògics dels dos protagonistes –René Sel i Charles Duquet, que arriben a Nova França per guanyar-se un tros de terra treballant de franc per a Trépagny durant tres anys– pot espantar els que desconfien d’aquella literatura que exigeix mapes per orientar-se, com si no confiés prou en si mateixa. Des d’aquí ho desmentim: El bosque infinito, que aspira a ser la novel·la ecològica definitiva, és autènticament addictiva.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

    Romandre enfront de fugir. Vincular-se a la terra o comerciar-hi, convertint-se en nòmada, en home de negocis sense escrúpols, en defensor del neoliberalisme econòmic abans que ningú el conegués per aquest nom. René Sel i Charles Duquet exemplifiquen dues maneres de viure en la naturalesa i, per extensió, de ser americà. El primer es casa amb una índia Mi’kmaq, i la seva vida i la dels seus descendents és una lluita perpètua entre la seva lleialtat a la terra i la dificultat per sobreposar-se a un llegat mestís; per entendre, en fi, quines són les seves arrels en una terra que fa foc de l’arbre tombat. El segon és un rebesavi de Donald Trump, si aquest tingués sang francesa a les venes. Els camins divergents dels dos personatges, emmarcats en la salvatge desforestació global, són l’arquitectura simbòlica que Proulx utilitza per armar la seva gens biodegradable tragèdia ecològica.

DISSENY CONSISTENT / Podria fer l’efecte que semblant arquitectura és massa esquemàtica per sostenir un bosc tan dens, i que el discurs de l’autora de Brokeback Mountain té una certa tendència al didactisme. No obstant, el consistent disseny de la novel·la, que congenia el caràcter imprevisible del destí de les successives generacions Sel i Duquet amb la visió determinista sobre la destrucció de la naturalesa amb sàvia fluïdesa, fa de la novel·la un monument literari que demostra que el canvi climàtic és la directa conseqüència de la colonització, de l’impuls violent de l’home per convertir el transcurs històric en una successió de conquistes sobre terra cremada.