Una bomba que sent

El juliol del 2009, el capità del quart batalló del regiment de rifles de l’Exèrcit britànic Harry Parker va decidir agafar una drecera, en lloc del camí habitual, per tornar a la seva base després d’una patrulla nocturna a l’Afganistan. Va trepitjar una mina, va perdre una de les cames pels efectes immediats de l’explosió, va patir cinc parades cardíaques mentre era evacuat per un helicòpter que afortunadament ja estava en vol a pocs minuts d’allà i li van acabar amputant l’altra cama per una infecció hospitalària. «No ho considero en termes d’error sinó de mala sort. En combat constantment estàs prenent decisions, és qüestió de sort que surtin bé o malament», explica en un hotel de Madrid, on ens parla d’'Anatomía de un soldado' (Sexto Piso), la novel·la en què relata la seva experiència (el seu desplegament, l’acció en què va caure ferit, el calvari mèdic que va haver de superar i els seus esforços per tornar a posar-se dret, amb l’ajuda de dues cames ortopèdiques) a través d’un personatge de ficció, el capità Tom Barnes («Tom... no sé per què, però tots es diuen Tom», murmura), no gaire diferent d’ell mateix.

Canviar el nom del protagonista no és l’única estratègia que Parker ha adoptat per poder contemplar amb distància la seva història. Tot el llibre està narrat, en breus capítols, des del punt de vista de 45 objectes diferents que intervenen en la història. El torniquet que li salva la vida, el casc, les botes, la motxilla, un dron, el tub de la respiració assistida, l’espora de fong que li infecta la ferida, la bossa de la seva mare, el botó per avisar les infermeres, el sac de fertilitzant amb què es fabriquen els explosius que acabarà trepitjant, la mateixa bomba, les vambes brillants que es compra l’adolescent que ha posat la mina amb el premi en metàl·lic que rep, la medalla que li imposen, el tall que li amputa la cama...

«Volia agafar distància. Explicar els procediments mèdics, per exemple, d’una manera clínica», assegura. És una forma també de trobar un narrador alternatiu quan el capità ferit està gran part del temps inconscient, o pendent «únicament del dolor que sentia». I de poder acostar-se a la mentalitat de l’enemic, i entendre’l. Tot i que també reflecteix el vincle directe del soldat amb el seu equip, un tot que li ha de salvar la vida i que en molts casos porta fins i tot el seu nom, o número, escrit. I també, fins a quin punt, el soldat és també una peça intercanviable d’un gran mecanisme.

El mateix capità Barnes és identificat amb el seu número (BA5799), una unitat comunica que té una baixa de categoria A i una altra de categoria B per advertir la base que té un mort i un ferit greu, les mines improvisades són IED. ¿Per què tantes sigles en la vida militar, és una altra manera de prendre distància, de deshumanitzar el que passa? «En part sí, però sobretot es tracta d’una qüestió d’economia del llenguatge. En combat, enmig de tota la confusió, amb trets, parlant per una ràdio amb mala cobertura, has de poder transmetre informació de forma eficaç. Encara que també és més difícil haver de dir que el Tom ha mort, per descomptat...».

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

L’ordre dels capítols no és cronològic, encara que sí que està molt pensat. I acaba amb Barnes/Parker caient mentre corre per un parc amb les seves cames noves, ensangonat però content. No és un final fàcil («els monyons suen, i fins i tot sagnen a vegades») el de Parker. Però sí, dins del que es pot (va fer un relleu amb la torxa dels paralímpics de Londres i a més de l’escriptura ha tornat als seus estudis de dibuix després de reintegrar-se a la vida civil), feliç.

Parker va preferir no refugiar-se en una feina d’escriptori a l’Exèrcit. Explica que al Regne Unit s’anima els veterans mutilats a reintegrar-se en la societat, a reinventar-se, comptant això sí amb una xarxa de suport mèdic i psicològic que no té res a veure amb els drames que pateixen els veterans d’altres països. I el seu pare, un general que va assumir el càrrec de segon comandant les tropes aliades a l’Afganistan quatre mesos després que el seu fill caigués ferit, ja està retirat. Per primera vegada en més d’un segle, no hi ha un Parker entre les files de l’Exèrcit de Sa Majestat.