Estopa, odissea al Sant Jordi

El duo de Cornellà tanca la gira 'Rumba a lo desconocido' amb un inflamat recital

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Només hi ha una cosa millor, per als fans d’Estopa, que un començament de gira del grup al Palau Sant Jordi; un tancament de gira al Palau Sant Jordi. Onze mesos després de destapar-nos el seu Rumba hacia lo desconocido, els germans Muñoz van tornar ahir al seu local fetitxe, el seu Camp Nou, com van dir llavors a aquest diari, per culminar el seu itinerari entre els dos costats de l’Atlàntic. Nit d’eufòria desbocada, amb la intensitat de les coses importants que es fan per última vegada.

    Estopa, esgotant la seva font d’energia, com si s’acabés el món, en un concert llarg, dues hores i 20 minuts, més de 30 cançons i llicències d’humor que l’any passat encara no es podien permetre. «No s’havia donat el cas que acabéssim una gira al nostre camp», va recordar David Muñoz seguint el símil futbolístic. 

D’UN PLANETA LLUNYÀ / La parella es va quedar amb el públic amb el gag inicial, ambientat per les notes de 2001, una odissea de l’espai, quan de la rentadora de cada nit van sortir dos astronautes que, al treure’s els escafandres, van resultar no ser ells sinó dos simis sortits d’un llunyà planeta. Darrere seu van sortir corrent, ara sí, David i Jose, atacant amb Cacho a ca­cho. Traces de hard rock musculós camí de Vino tinto i Pastillas para dormir. Estrofes senceres cantades, cridades, pels fans que omplien el local. Un vegada més, i ja en van vuit, a l’escenari olímpic amb el qual es van atrevir per primera vegada fa 15 anys. 

    I el guió de la gira, al galop i amb certs retocs: la inesperada Corazón aerodinámico va irrompre amb tot el seu desvergonyiment en un repertori que va cobrir totes les seves èpoques, des de Tu calorro fins a peces recents com Mundo marrón i Gafas rosa. En aquesta van aparèixer dos espontanis disfressats d’elefants rosa. «Ja deuen haver vist que estem com una puta cabra», va apuntar David.

    Un moment destacat dels seus concerts segueix sent la interiorista Ya no me acuerdo, interpretada en solitari i amb sentiment per un Jose que després va simular transformar-se com l’increïble Hulk al demanar irritadament la compareixença del seu germà. Retrobats, van procedir a un segment acústic, evocant la seva gira A solas, que les va portar a Me’n vaig a peu, de Serrat, i a peces pròpies com Mi primera cana. Van voler deixar clar que no van de virtuosos. «No som ni Knopfler ni Hendrix», va advertir Jose. I va afegir, tot simpàtic ell: «¡L’error humanitza!».

Notícies relacionades

FLAMENC I RAP / La guitarra flamenca de Juan Maya va marcar el camí sentit a El de en medio de Los Chichos, recordant que Estopa segueix encarnant com ningú una combinació d’estils a partir del rock, la cançó d’autor i la rumba. I més: rap llengut a Estopa, del seu primer disc, i rock urbà amb empelts circenses a Pastillas de freno. Els Muñoz i la seva banda van abordar les seves cançons amb la naturalitat de qui ja ha superat la fase de memoritzar-les i simplement s’hi diverteix. Hi ha alguna cosa en la seva manera d’estar en escena, quan canten tancant els ulls amb força, que segueix transmetent una intensitat especial i que explica el seu fenomen.

    Després Jose va anunciar un flash­back cap al primer disc, de Me falta el aliento a La raja de tu falda, peça aquesta que el grup va deixar de tocar en sec per permetre que els fans en cantessin la tornada. El públic, convertit en protagonista i un tram final, amb Fuente de energía i Como Camarón, a través de la sorpresa de Paseo, en una altra nit amb càrrega èpica. «Estopa s’acaba..., durant un temps».

Temes:

Estopa Música