Les gàbies del pres 155

Va ser durant 22 anys el pres 155 de la presó d’Ushuaia, als confins argentins de Terra del Foc, on el van torturar de totes les formes imaginades. El seu nom, Simón Radowitzky, jueu errant ucraïnès nascut el 1891 a prop de Kíev. Anarquista i ateu, va participar en la revolució russa, en la guerra civil espanyola contra el feixisme, va lluitar contra la repressió argentina de principis del segle XX i mai es va deixar doblegar. Es va escapar de miracle de ser enviat a Sibèria per ser menor de 16, de la pena de mort per no tenir els 18 i de ser executat a la presó al rebre l’indult tres mesos abans d’un cop d’Estat feixista. Per això li deien el màrtir i l’àngel del penal. Agustín Comotto (Buenos Aires, 1968), dibuixant i il·lustrador argentí, establert des del 1999 a Catalunya, ha construït a 155 (Nórdica) una ambiciosa novel·la gràfica que rescata la figura d’aquest revolucionari, la causa del qual va generar durant molts anys una campanya popular internacional per al seu alliberament només equiparable a la de Sacco i Vanzetti.

 

 

Atemptat simbòlic

Comotto ha dedicat sis anys a aquestes vinyetes en blanc i negre tenyides estratègicament de vermell, per ficar-se a la pell de Radowitzky. Ha compaginat les seves il·lustracions per a llibres infantils i adults amb una exhaustiva recerca en arxius i entrevistes orals que l’ha portat a Amsterdam, Mèxic, Buenos Aires, França i Ushuaia. «Era un home d’acció que volia combatre el feixisme; un anarquista que, contradictòriament, era un gran pacifista. He volgut entendre els seus motius, què el va portar a cometre un atemptat d’una monumental transcendència simbòlica a l’Argentina: el 1909, en l’aniversari del centenari de la república, va matar [Ramón] Falcón, cap de policia que significava la modernització del sistema repressiu».

Fent servir flashbacks i «costures» imaginades (com el presumpte amor amb la protorevolucionària Lyudmila), Comotto elabora una narració que indaga en «la seva condició jueva, el seu anarquisme i la misèria que va patir de petit. Va sobreviure a un pogrom, no tenia res i això va fer que busqués el canvi social. No va tenir infància. Vaig voler saber com era un nen pobre a inicis del segle XX i la clau me la va donar Salvador Seguí, el Noi del Sucre, que amb 13 anys feia mítings i discursos. Ja no eren nens, eren homes i treballaven com a tals».

Comotto bolca els seus fantasmes personals a 155. També ell va perdre la seva infància, exiliat amb la seva família a Espanya el 1976 fugint de la repressió argentina. «El meu pare va ser un dels últims revolucionaris dels 70. Va sobreviure miraculosament perquè els militars van arribar tard a casa. Això encara ens crema a la pell. Encara tinc la por de la infància que ens matessin. Encara em fa mal, així que explico la història dels protorevolucionaris de 30 anys abans», diu.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Després de viure a Madrid, el 1982 l’autor va tornar a l’Argentina i, des del 1999, viu a Corbera de Llobregat amb la seva parella. Com Radowitzky, se sent errant. «Sóc fill, nét i besnét d’immigrants i jo mateix en sóc. Vaig tenir besavis italians, bascos, madrilenys i catalans, i avis uruguaians i argentins».

I despulla la seva obsessió per les gàbies de la vida. «Simón, que va estar tancat més de 22 anys, deixava que la ment se li evadís per suportar-ho. En canvi, hi ha qui viu lliure però mentalment està engabiat. És curiós que en els seus últims anys criés coloms que, tot i que tenen llibertat per marxar, sempre tornen a la gàbia».