UNA LLEGENDA CULTURAL DEL PAÍS VEÍ

Bernard Pivot: "A França la cultura encara és fonamental"

El periodista televisiu que va convocar milions d'espectadors amb un programa literari visita Barcelona per celebrar el 75 aniversari de la llibreria Jaimes

jgblanco35874896 barcelona 11 10 2016 bertrand pivot escritor en la librer a 161011202629

jgblanco35874896 barcelona 11 10 2016 bertrand pivot escritor en la librer a 161011202629 / FERRAN NADEU

5
Es llegeix en minuts
ELENA HEVIA / BARCELONA

Potser s’ha de ser francès, i francès d’una altra època, per aconseguir el que el periodista literari Bernard Pivot va fer en un plató televisiu amb Apostrophes i Bouillon de culture, aconseguir que un divendres a la nit i en horari prime time, la gent s’apoltronés davant els seus televisors amb un programa sobre llibres en què l’acció i els efectes especials eren les idees i les reflexions dels autors. Ara fa 15 anys de l’últim d’aquells espais que durant tres dècades convocaven més espectadors que una final entre el París Saint-Germain i l’Olympique de Lió. Pivot ha continuat en el món cultural i els últims anys s’ha revelat com un gran actor, monologuista dels seus textos fascinats per les paraules i l’idioma. Aquest dilluns ho va demostrar al Teatre Romea en ocasió del 75è aniversari de Jaimes, la llibreria francesa de Barcelona. Als seus 81 anys, amb un incipient refredat, modulant la ironia, va ser un cicló a dalt de l’escenari.

–És admirable la força de què fa gala. ¿No l’afecta l’edat?

–És la meva naturalesa. Jo sóc així, impulsiu i apassionat. El que a vostè la sorprèn, a mi em sembla normal.

–¿La passió és la millor manera d’encomanar la curiositat?

–Curiositat i passió van agafades de la mà. La curiositat ha de ser la primera qualitat del periodista, sense curiositat no es poden fer preguntes. De passió, en tens o no. He conegut bons periodistes que sembla que estiguin perpètuament cansats, sense sang a les venes. Però jo prefereixo els altres, aquells que volen saber costi el que costi i fins i tot poden vorejar la imprudència. Però per sort em dedico a la vida literària, i no a grans esdeveniments com les guerres o la política. Una simple paraula pot despertar en mi la passió. Per exemple, ego, ¡quina paraula més extraordinària amb tan sols tres lletres! És una paraula masculina, necessàriament invariable.

–Se l’ha elogiat per no ser gens acadèmic. ¿Aquest seria el secret del seu poder de comunicació?

–Sí, tinc una manera de parlar per dirigir-me als escriptors que és bastant natural. Davant Soljenitsin, Duras o Yourcenar no vaig canviar el to per fer-lo més professoral. Quan vaig començar en televisió em van dir: «Pobre Bernard, parles molt malament. Has de vocalitzar millor». Així que em vaig posar a parlar lentament davant del mirall, intentant no menjar-me les paraules, construint les frases comme il faut i al cap de dos o tres dies em vaig adonar que allò no duia enlloc.

–¿Com es guanya la confiança dels entrevistats?

–Per la lectura dels llibres. No hi ha res més. Això és fonamental. Mai cap escriptor em va enxampar en flagrant delicte de no haver-lo llegit o d’haver-ho fet massa ràpid.

–Vostè anava una mica més enllà i aconseguia confessions i moments molt especials. Estic pensant en Marguerite Duras parlant amb naturalitat del seu alcoholisme.

–No em vaig aventurar mai en la vida privada de l’autor si aquest no havia donat peu amb les seves entrevistes a la premsa o parlat d’això en els seus llibres.

–En el cas de Simenon va anar una mica més lluny.

–Sí. M’hi vaig atrevir perquè m’hi van portar les seves paraules. Ell mateix se’m va obrir explicant els detalls sòrdids del suïcidi de la seva filla Marie-Jo, em va posar fins i tot un magnetòfon amb la veu de Marie-Jo en què li feia declaracions amoroses. Em vaig quedar molt impactat al sentir allò i com mirant d’aturar aquell devessall de confessions li vaig etzibar: «¿Qui m’està parlant és el pare o el comissari Maigret?». Va acusar el cop. I jo ho vaig sentir molt.

També el cas de Bukowski se li va escapar una mica de les mans quan es va presentar borratxo al plató. ¿Va ser periodisme o espectacle?

–Bé, Bukowski va venir per provocar i deixar al seu pas l’escàndol. Cosa que en el meu programa va fer meravellosament bé. Jo ja sabia que era una mica extravagant, però ho vaig poder comprovar. En un determinat moment em vaig adonar que la seva intenció era posar-se els dits a la boca per vomitar en directe sobre el micròfon. Així que mentre entrevistava la resta dels convidats estava pendent de les reaccions de Bukowski controlant-li les mans.

–Vostè ha caminat entre gegants de la literatura que ja no hi són. ¿Què és el que sent? 

–Doncs que he tingut sort. Però també podria pensar que desgraciadament se’m van escapar Voltaire, Rousseau o Diderot. Vaig arribar tard.

–Però ara ja no existeixen en la cultura francesa aquells grans tòtems dels anys 60 i 70.

–Tenim dos premis Nobel, com Modiano i Le Clézio. S’acaba de morir Michel Tournier, que era un grandíssim escriptor. A Houllebecq no se’l pot comparar amb la generació de Camus, Sartre o Mauriac, però cada generació produeix els seus escriptors.

–¿A què se li ha de donar la culpa de la pèrdua de prestigi de la cultura en general?

–No hi estic d’acord, la cultura no ha perdut prestigi.

–Això és perquè vostè és francès.

–La cultura té els seus alts i baixos, és clar. Però parlant de França, que és el país que conec, la cultura encara hi és una cosa fonamental. A París hi ha una força cultural increïble, fins i tot a províncies trobes fantàstiques companyies de dansa i orquestres que lluiten contra la retallada de les subvencions i les dificultats. En el fons, gràcies a l’educació, la gent és capaç de comprendre que la cultura aporta un sentit a la vida. I a més de l’evasió, obre un món de plaers.

Notícies relacionades

–Vostè enfrontava els escriptors a un qüestionari fix amb una última pregunta: ¿si Déu existeix, què li agradaria sentir després de la seva mort a les portes del cel? ¿Me la respon?

–M’agradaria sentir-li dir: «¡Ah Pivot! expliqui’m les regles del participi passat dels verbs pronominals perquè, tot i que sóc Déu, encara no les he entès».