Els Rolling Stones tornen al blues

El nou disc dels Rolling Stones no revela nous horitzons estilístics ni és un indicador de la seva salut com a compositors: és un disc de versions de remotes peces de blues, el gènere que els va sacsejar a l’inici de la seva carrera, fa més de 50 anys. 'Blue & lonesome', que sortirà a la venda el 2 de desembre, al·ludeix des del títol ('Trist i solitari') a l’estat anímic associat al gènere afroamericà, i inspira una nova transformació del logo de la banda, una llengua ara de color blau cridaner.

És el primer treball dels Stones amb material original des del llunyà 'A bigger bang' (2005, que al seu torn va trencar al seu dia un silenci de vuit anys), i conté 12 cançons, la majoria vinculades al blues de Chicago, gravades en una sèrie de sessions exprés durant tres dies als estudis British Grove, de Londres. Instal·lacions situades molt a prop dels clubs de Richmond i Eel Pie Island on van actuar amb freqüència als inicis, un detall que potencia el sentit simbòlic del disc com a retorn a les arrels.

SENSE RETOCS

Va ser una gravació en directe, «amb els músics en cercle al voltant del micro», «sense retocs posteriors» i «crua i autèntica», va assegurar fa uns dies el seu productor, Don Was, al diari francès 'Le Figaro'. Eric Clapton, que passava per allà (estava gravant un disc en un altre estudi del mateix complex), va participar en dues cançons.

Per ara, l’únic contingut de 'Blue & lonesome' que s’ha difós (íntegre a Spotify i només un fragment d'un minut de durada a Youtube) és el tema 'Just your fool', de Little Walter, 'bluesman' de Chicago (1930-1968), que va ser objecte d’obsessió de Keith Richards els primers anys 60. Aquesta peça ha sigut considerada pels 'stoneòlegs' la base inspiradora de 'Cook cook blues', que el grup va gravar a les sessions de 'Steel wheels' (1989) però que no es va incloure a l’àlbum.

Al seu llibre de memòries, 'Vida' (2010), Richards va dedicar llargs paràgrafs a Little Walter, el compositor més citat del nou treball, ja que seves són també tres peces més, 'I gotta go', 'Hate to see you' i la que dóna títol al disc. «El que feia amb l’harmònica (inspirat en els frasejos de Louis Armstrong) fins a cert punt ho eclipsava com a vocalista, i segur que riu des de la tomba quan sent tocar Mick», va escriure, malèvol, el guitarrista. En aquesta porció de 'Just your fool' disponible a internet es pot escoltar Jagger tocant l’harmònica, potser intentant portar-li la contrària.

ESTIL INFLUENT

Jimmy Reed (1925-1976) és un altre 'bluesman' de capçalera per als Rolling Stones, autor de dues cançons més incloses al disc, 'Ride ‘em on down' i 'Little rain'. El seu estil a la guitarra, amb dissonàncies i pessics de les cordes difícils de disseccionar, va intrigar durant diversos anys Keith Richards (també Brian Jones), fins que un vell col·laborador del músic, Bobby Goldsboro, li va revelar alguns secrets interpretatius del seu antic patró.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Dos destacats 'bluesmen' més associats a l’escola de Chicago, sorgida arran de la gran migració del sud dels Estats Units cap al nord a la primera meitat del segle XX, són citats al disc: Howlin’ Wolf ('Commit a crime' i 'Just like I treat you') i Otis Rush ('All of your love' i 'I can’t quit you baby'). I no gaire lluny van els assalts a Little Johnny Taylor ('Everybody knows about my good thing') i Lightnin’ Slim ('Hoo doo blues'), amb què es completa la dotzena de revisions que inclou 'Blue & lonesome'.

El disc apareix, en fi, com un homenatge al gènere que va determinar els orígens de Jagger, Richards i companyia, que es van batejar al seu dia en honor de la peça 'Rollin’ stone', de Muddy Waters. Fonts d’inspiració primigènies que el grup reprèn per tornar a la casella de sortida, qui ho sap si per tornar a agafar impuls.