Jonathan Safran Foer i la insuportable gravetat de ser jueu

 «Jo vaig néixer en la comunitat jueva, però ara practico el narcisisme». La filmografia de Woody Allen és un sac d’acudits sobre el judaisme, encara que aquest en particular sembla perfecte per definir la monumental novel·la de Jonathan Safran Foer, la primera que publica en 11 anys. Les 700 pàgines que té semblen una pel·lícula d’Allen que vol emular Philip Roth. De cap a cap de l’ambiciós arbre genealògic que la sustenta, penja, a la cúspide, la crònica d’un matrimoni que s’esquerda, amb una de les seves branques 

–Jacob Bloch, frustrat escriptor per a la televisió, en plena crisi de la mitjana edat, una cosa així com l’Alvy Singer de Manhattan imaginat per Wes Anderson– a punt de deixar anar llast. Al seu costat, entre una infinitat d’estrelles convidades, el fill que s’enfronta a la seva herència religiosa pensant que el bar mitzvah és més irreal que la seva doble femenina en la realitat virtual, i l’avi que, supervivent de la Shoah, respon al nom d’Isaac.

    Aquest dramatis personae és suficient per armar una excel·lent novel·la, i en certa manera Sóc aquí ho és. La fluïdesa i l’enginy amb què Foer dialoga amb els seus personatges, escolta les contradiccions entre el que diuen públicament i el que es diuen a si mateixos, és admirable. La decepció marital està explicada amb una àmplia riquesa de matisos –nodrida, suposem, del turbulent divorci de l’escriptor amb la també escriptora Nicole Krauss–, que inclouen la ràbia, la frustració i la culpa com a substantives obligacions de la vida d’aquelles parelles que descobreixen que segueixen junts per acotxar cada dia els seus fills a la llum de falses estrelles fosforescents.

    A la tragicomèdia domèstica li apareix, cap a mig text, un càncer apocalíptic, una catàstrofe distòpica que converteix la fins llavors novel·la de personatges en novel·la de tesi. Un terratrèmol destrueix Israel i el món àrab aprofita per passar comptes amb els seus enemics. Pura política-ficció, com La conjura contra América, de Roth. Com l’Holocaust de Tot està il·luminat i l’11-S de Tan fuerte, tan cerca, l’escenari d’un Israel devastat li serveix a Foer per cavalcar damunt la Història, per traçar, en aquest cas, paral·lelismes entre la crisi familiar i el cisma polític. Quan Sóc aquí desplega els seus interessos cap a l’al·legoria, fa la impressió que es replega sobre si mateixa, que perd el seu alè clàssic per convertir-se en un patchwork de monòlegs, declaracions d’intencions i desviaments vagament postmoderns, i que el narcisisme de l’acudit d’Allen comença a treure el morro en el que sembla l’intent de fer la novel·la definitiva sobre què significa ser jueu. Cada capítol, per si mateix, és literatura de primera divisió, però Sóc aquí és menys que la suma de les seves parts, com si Foer, en un atac d’autoindulgència, hagués dissenyat el conjunt sense marcar-se límits, sense mesurar els vincles entre el que és micro i el que és macro. Jacob segueix sent el seu centre de gravetat, intentant atraure els asteroides d’un Israel escindit i encès per apropiar-se’ls, per transformar-se per fi en símbol d’un poble que no ha sabut gestionar les seves pròpies contradiccions. La seva història i la de la seva família acaba resultant més estimulant que la d’un Estat al caire del col·lapse.

 ‘SÓC AQUÍ’ / 

‘AQUÍ ESTOY’

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

J. Safran Foer

Amstedam / Seix Barral. 632 / 709 pàgines. 23,90 €