Els clics d'Outumuro

«No sóc Diane Arbus. No m’agrada molestar el fotografiat i fer-lo enfadar perquè surti la seva pitjor cara, prefereixo que surti la seva millor cara», afirma el fotògraf Manuel Outumuro. I ho aconsegueix. Tenim per confirmar-ho les fantàstiques imatges que exposa a BCN retrats, fins al 26 de febrer al Palau Robert. Vuitanta retrats del mateix nombre de veïns de Barcelona. Tots realitzats per publicar en revistes i diaris. Tots, personatges coneguts. I tots executats sense la idea de ser exposats. Encara que aquesta és la segona exposició que aquest dissenyador gràfic reciclat a fotògraf, un dels grans, fa a Barcelona. De la primera fa cinc anys, Looks, i tenia la moda com a tema.

La d’ara va de retrats. «En tinc més de 500, així que vam haver de buscar un argument», explica, i aquest va ser el de seleccionar «personatges vinculats a la ciutat». Són molts els que miren a la càmera d’Outumuro. Hi ha actors, com Quim Gutiérrez emulant El déu Mart de Velázquez o Carme Elías caracteritzada de Diana Vreeland. Hi ha imatges amb molta menys posada en escena o directament sense posada en escena, com la de Rosa Regàs. «És la més pura. No hi ha ni estilisme ni maquillatge». Una cosa semblant va passar amb Sílvia Pérez Cruz, que encara que sembli una pintura de Zurbarán, és ella tal qual: «Em va agradar la roba que portava».

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

A vegades Outumuro necessita temps per fer la fotografia: «La càmera és una arma que dispara. Quan arriba algú que no coneixes no pots començar a disparar-li a sac, abans has de crear l’ambient propici per aconseguir la generositat del fotografiat», sosté. Altres vegades la fotografia és al seu cap. Li va passar amb Ferran Adrià, a qui l’artista sempre ha vist com un personatge picassià. 

«No vull ser un fotògraf trencador ni del moment robat. Necessito temps», reflexiona.  I això es veu en les seves imatges reposades i elegants, com ell.