Indicis de nou ordre en els Emmy

Els Emmy del 2016 no seran recordats, finalment, com aquell possible desgavell de l’status quo que prometien unes nominacions bastant sorprenents. Joc de trons i Veep han repetit en millors drama i comèdia, respectivament. La protagonista de la segona (Julia Louis-Dreyfus) s’ha emportat el seu cinquè Emmy consecutiu pel paper, ara oportú, de la primera dona presidenta dels Estats Units. Maggie Smith va guanyar per tercera vegada per Downton abbey i va tornar a passar de l’acte.

    Però hi ha indicis de canvi, com va demostrar un inici de gala marcat per l’homenatge a l’humor personal i la nova sang còmica. Va resultar refrescant veure Louie Anderson recollir el seu premi al millor actor secundari de comèdia pel seu paper de mare –així és, mare– de dues versions de Zach Galifianakis a Baskets. I Aziz Ansari emportar-se un merescut guardó pel retrat de l’experiència als Estats Units dels seus pares, immigrants de l’Índia, a Master of none. Per primera vegada, una figura del Saturday night live, Kate McKinnon, rebia un Emmy per la seva tasca en el programa.

    Després van arribar premis més familiars, però la nit va ser en gran mesura de guardonats per primera vegada: vegin-se el Rami Malek de Mr. Robot, la Tatiana Maslany d’Orphan black o el repartiment de The people v. O.J. Simpson: Sarah Paulson, Sterling K. Brown, Courtney B. Vance… Un pot tenir els seus dubtes sobre alguns aspectes de la sèrie, com aquella direcció una mica efectista, però cap dels seus actors mereix retret.

    Un gran premiat per primera vegada hauria sigut Anthony Anderson, protagonista de Black-ish, o el seu perfecte contrapunt mitjà assenyat a la sèrie, Tracee Ellis Ross. Però els votants van desaprofitar totes les oportunitats, totes, de premiar una sèrie no tan sols rellevant (aquell tractament sempre equilibrat de qüestions racials), sinó senzillament brillant a tots els nivells, amb un percentatge de bons acudits i un repartiment inigualables en la comèdia mainstream actual. 

    Almenys, el premi que hauria pogut recaure en Anderson va anar a parar a mans de Jeffrey Tambor, Mapá de Transparent, però és possible preguntar-se de nou si la seva sèrie és una comèdia sols pel fet de tenir episodis de 30 minuts. Jill Soloway es va endur, amb tot mereixement, el premi a la millor direcció de comèdia per un d’ells: Man on the land, exploració de la intransigència que pot instal·lar-se fins i tot en ambients que presumeixen de llibertat.

Les sèries de curta durada

Notícies relacionades

Tots els guanyadors dels premis Emmy

Les sèries 'Joc de trons' i 'Veep' repeteixen com a guanyadores als Emmy

Encara que la seva victòria es reservés per al final, aquest any no serà recordat com l’any de Joc de trons, sinó el d’una sèrie limitada: la dramatització del judici per assassinat d’O. J. Simpson. Les sèries de vida més curta atrapen perquè exigeixen menys temps, acostumen a jugar riscos més grans i sovint compten amb grans estrelles, convençudes entre altres motius per no haver de rodar 22 episodis.

    Les regles estan canviant a ritme ràpid (sèries que no són d’un gènere concret, drames de mitja hora, etcètera), i queda saber si els Emmy sabran fer front a tant desafiament, tanta borrositat. Hi ha indicis de llum allà dins, però també hi ha unes quantes teranyines que cal arrencar.