El 'jove Papa' de Sorrentino revoluciona la Mostra

The young Pope no es va a emportar cap premi a la Mostra. En primer lloc, no ha sigut inclosa en la competició perquè, en segon lloc, ni tan sols és una pel·lícula, encara que el director, Paolo Sorrentino, l’hagi rodat com si ho fos. I, no obstant, és més que probable que cap de les aspirants al Lleó d’Or estigui a la seva altura. Potser, és cert, aquesta afirmació és aventurada si s’ha de jutjar només pels dos episodis que el certamen n’ha estrenat (la telesèrie consta de fins a 10), però el cas és que aquells 112 minuts el deixen a un amb les ganes irrefrenables de més.

 

I és poc probable que la cosa es torci. Amb aquesta primera cinquena part de la història, retrat d’un Papa jove que irromp en un Vaticà hipotètic però del tot creïble i el posa de cap per avall, Sorrentino en té prou per crear un fascinant univers que no resultarà estrany a qui estigui familiaritzat amb la seva obra prèvia i en concret amb la que potser és el seu millor film, Il Divo. Aquella crònica del daltabaix polític de Giulio Andreotti incloïa la mateixa combinació d’intrigues palatines, secretisme, conspiracions i paranoia que nodreixen The young Pope i, ara com llavors, per la pantalla hi desfila una plètora de personatges que callen moltes coses.

Al llarg del metratge projectat, un cardenal intenta suïcidar-se, un altre surt de l’armari i un altre veu com l’arribada del nou Papa l’arracona. Coneixem la germana Mary (Diane Keaton), que va criar el Pontífex quan era un nen orfe i ara es converteix en la seva mà dreta, i el cardenal Gutiérrez, interpretat per Javier Cámara (la sèrie és coproducció espanyola), que en futurs episodis guanyarà pes a la Santa Seu.

DAFT PUNK A LA SANTA SEU

A qui no hem conegut és el Papa mateix, Pius XIII, un magistral Jude Law. Sabem que als matins per esmorzar només es menja una Cherry Coke Zero i que coneix Daft Punk, que està turmentat pels dubtes i que pot ser un dèspota i fins i tot menysprear i humiliar els que omplen Sant Pere per adorar-lo; però, com ell mateix confessa, li agrada que els altres no sàpiguen el que pensa, de manera que, també per a nosaltres, és un enigma.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Mentre captura tot això, Sorrentino torna a mostrar el mateix gust pels personatges idiosincràtics i tots els elegants moviments de càmera, intrèpides perspectives i preciosistes composicions que tan hipnòtics resultaven en les seves obres triomfals –Il Divo (2008), La gran bellesa (2013)– i tan carregosos en les fallides –Un lloc per quedar-s’hi (2011), Youth (2015)–. The young Pope sens dubte acabarà situada en el primer grup per més que, previsiblement, se li tirin al damunt els seus paisans (a Itàlia, amb les coses de menjar no s’hi juga) i, en especial, és clar, el Vaticà.

«La meva intenció ha sigut indagar en les contradiccions i dificultats del clero. Al capdavall, el Papa no deixa de ser un capellà molt especial», afirma Sorrentino. «El que pensin és problema seu. Si tenen la paciència de veure la sèrie sencera, veuran que està feta sense prejudicis, amb honestedat i curiositat». Confirmarem que té raó quan The young Pope s’emeti a les nostres petites pantalles, pròximament. Ja està trigant.