Ballant cap enrere a Venècia

Una pel·lícula com La La Land és idònia per inaugurar un festival com la Mostra, perquè, per diversos motius, és ideal per fer soroll. És cine d’aquell que d’aquí uns mesos tindrà nominacions i que desprèn glamur i estil, però, sobretot, és una raresa. Al capdavall, ¿quant fa que no parlem d’una pel·lícula amb uns personatges que es comuniquen cantant i ballant? Tot el que té d’audaç el seu concepte, això sí, el té de conservadora la seva execució.

En altres paraules, La La Land compleix fermament amb la seva condició d’homenatge tant als musicals produïts per Hollywood en els anys 40 i 50 com, sobretot, als dirigits pel francès Jacques Demy en els 60; s’acontenta de ser un eficaç producte subsidiari d’aquells excelsos models abans que intentar aconseguir l’excelsitud a la seva manera. «He intentat agafar la màgia dels musicals amb què tots vam créixer i situar-la en la realitat del nostre món», explicava ahir el director Damien Chazelle, malgrat que la versió de la ciutat de Los Angeles que el film retrata és pura fabricació nostàlgica. Que inclogui telèfons mòbils i referències a Youtube no té gaire importància.

UNA ACTRIU I UN PIANISTA / Chazelle sap tres o quatre coses del gènere. Al capdavall la música ja era la principal protagonista de Whiplash, la pel·lícula que el va donar a conèixer, encara que en tot cas La La Land connecta més directament amb la seva opera prima, Guy and Madeline on a Park Bench, ja que com aquella retrata un home i una dona que s’enamoren a ritme de jazz. En concret, explica la història de l’idil·li entre una aspirant a actriu anomenada Mia i un pianista anomenat Sebastian, i se serveix de la carta blanca que li concedeix la seva condició d’homenatge per encadenar intactes els clixés narratius propis del seu arquetípic esquema argumental: noi i noia s’enamoren, se separen i es retroben, per sempre o no.

En la pell d’ella, Emma Stone demostra que canta amb solvència i que aguanta amb fermesa una sèrie de llargs primeríssims plans. En la pell d’ell, Ryan Gosling intenta que els seus dits saltin sobre les tecles com ho farien els d’un pianista consumat (ho aconsegueix) i que els seus passos de claqué convencin (no ho aconsegueix). I l’exercici de musculatura actoral que aquests desafiaments entelen a estones s’imposa sobre els aspectes més emocionals del seu treball, tot i que la química que comparteixen és tan patent aquí com ho va ser al seu dia a Crazy, stupid, love (2011).

Notícies relacionades

De Venècia a la glòria

Amb el peu esquerre

La pel·lícula en el seu conjunt peca del mateix. Fins i tot en les seves millors coreografies, La La Land sembla més preocupada per la tècnica que per l’estètica: Chazelle s’esforça sobretot per capturar els ballarins en un sol pla seqüència, o per col·locar la càmera dins d’una piscina i fer-la girar sobre si mateixa; que les escenes resultants enlluernin no és prioritari. De fet, cap dels números que Stone i Gosling protagonitzen és memorable –gens igualable a Gene Kelly dansant amb el ratolí Jerry a Lleveu àncores (1945), o a Fred Astaire ballant al sostre a Bodas reales (1951)– i fins i tot, durant 45 minuts bons del seu metratge, La La Land és un musical sense música.

Quan sí que sona (o quan els personatges en parlen), aquesta música vehicula un dilema que també afecta la pel·lícula mateixa. ¿Les formes artístiques en perill d’extinció, com el jazz o els musicals de Hollywood, com s’haurien d’adaptar al futur? Segur que hi ha solucions millors que mirar enrere, com proposa La La Land. Per una altra part, de nou, ¿quant feia que no parlàvem d’una pel·lícula amb uns personatges que es comuniquen cantant i ballant?