Simply Red reviu

Cançons que van impregnar una era de sofisticació, suavitat rítmica i distinció vocal amb un toc d'exotisme pèl-roig, ressuscitades quan ja difícilment ho esperàvem. El repertori de Simply Red va dominar en part dels anys 80 i 90, i va emmudir entrat el nou segle. El seu retorn als nostres escenaris el va servir ahir a la nit el Festival de Peralada, coronant amb la seva setinada ració d'èxits l'edició amb què ha celebrat el seu 30è aniversari.

Són precisament tres dècades les que han transcorregut des de l'entrada en escena de Simply Red amb l'àlbum Picture book, que es va acollir a l'estètica de l'anomenat blue eyed soul, una etiqueta que, passats els anys, ha deixat de molestar Mick Hucknall. I fa 16 anys que es va veure el grup per última vegada en un escenari català, el del Palau d'Esports. Una de les cançons bandera d'aquell debut, Holding back the years, va obrir el recital amb el cantant acompanyant-se de la guitarra acústica i lluint la seva veu d'ampli espectre.

Encara que en els inicis Simply Red semblava una banda, la marca es va acabar associant a Hucknall com alguna cosa semblant a un projecte en solitari. A Peralada va comptar amb sis músics, cinc dels quals procedien d'altres etapes, amb menció especial al saxofonista i teclista Ian Kirkham, únic supervivent de les alineacions del grup als 80.

AIRES ROMÀNTICS / Arrencada suau, progressiva, per «crear una atmosfera relaxada, a l'estil amable i romàntic», va apuntar el cantant de Manchester. «Tot i que podeu ballar una mica si voleu, ¡sou lliures!», va afegir. Say you love me i la versió de You make me feel brand new, èxit de The Stylistics del 1974, lent i una mica melodramàtic. Una primera transició cap a arenes més movedisses va arribar amb el reggae de Night nurse. «Aquesta la vaig gravar amb els meus amics Sly & Robbie en un estudi de Jamaica. Estava ple de fum», va recordar amb ironia Hucknall.

Posada en escena encaminada a destacar la seva figura i el seu carisma, amb els músics retirats en un segon pla. Hucknall, amb 56 anys, conserva la seva veu distintiva, amb el seu vibrato natural i els seus punyents aguts (no així la seva gairebé icònica melena, retallada fa temps). Va lluir poder vocal en un repertori que va passar de puntetes pel disc llançat l'any passat, Big love (del qual sols va interpretar el single, Shine on, que podria haver sigut compost el 1992) i que es va assentar en els hits pretèrits. D'A new flame a Stars i d'allà a una potent seqüènciafunky amb It's only love, amb un gest a Barry White, i The right thing. «¡Tornem al 1987!», va animar Hucknall. Pista de ball a Peralada. I més: Come to my aid, una altra cita al primer disc, del qual no va sonar, però, aquell artefacte tribal anomenat Jericho.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

SOUL DE LÍNIA CLARA / Sessió de soul blanc sense complexos, ajustat mil·limètricament al que cap al 1989 es considerava un so luxós. Ja fos un gènere o un subgènere, va deixar un interessant llegat d'atmosferes libidinoses: la més il·lustrativa correspon a Sunrise, amb la seva introducció prestada d'I can't go for that (No can do), de Daryl Hall & John Oates, cançó a la qual Mick Hucknall va acabar homenatjant de viva veu integrant una de les seves estrofes.

En els bisos, Money's too tight, cançó vuitantera anti-Reagan, Something got me started i, esgotats els hits, versions d'Ain't that a lot of love i la sentida balada If you don't know me by now, l'èxit de Harold Melvin & The Blue Notes. Hucknall, fent una foto panoràmica al públic i refrescant la memòria: una estrella pop no s'apaga així com així.