TENIA 74 anys

Mor José Menese, 'cantaor' del poble i els intel·lectuals

El seu missatge revolucionari contrastava amb la seva ortodòxia flamenca

menese-660

menese-660

1
Es llegeix en minuts
Luis Troquel
Luis Troquel

Periodista

ver +

El flamenc torna a estar de dol. José Menese va ser trobat sense vida ahir a la matinada, a la piscina de casa seva a La Puebla de Cazalla, la localitat sevillana on va néixer i va créixer. Cantant era una força de la naturalesa i el seu compromís el va convertir en una figura icònica. De la seva mà molts van descobrir que el 'cante jondo' també podia ser combativament antifranquista. La veu del camp andalús que va seduir la intel·lectualitat.

Ha mort just un mes després que Juan Habichuela, la guitarra del qual tantes vegades el va acompanyar. Un mes en el qual també ens ha deixat El Lebrijano just a la mateixa edat que José Menese Scott: 74 anys. Tots dos van tenir el mateix referent principal, Antonio Mairena, que va presentar Menese en el seu debut el 1959. Després es va traslladar a Madrid. Va fer el viatge en una Vespa que conduïa Chumy Chúmez, i el poeta i pintor Francisco Moreno Galván, paisà, el va introduir en el món cultural. També es va instal·lar un temps a Barcelona, cantant per a La Singla. De nou a Madrid es va integrar en el quadro del 'tablao' Zambra i a partir del 1963 va iniciar una aclaparadora activitat discogràfica (dos i tres treballs per any).

COMUNISTA CONVENÇUT 

Notícies relacionades

Moreno Galván no només el va descobrir, també eren seves aquelles lletres en què Menese desafiava el règim amb gran habilitat per burlar la censura. Escriptors com Rafael Alberti, Blas de Otero i José Luis Cano van glossar en prosa i en vers el seu 'cante'. Comunista convençut, va actuar innombrables vegades en àmbits universitaris i la seva presentació el 1973 a l’Olympia de París va marcar una fita.

Com la majoria dels mairenistes, no era gitano. Fill d’un sabater d’origen morisc, va ser un home d’inalterables conviccions. Tant en l’àmbit polític com en l’artístic. El seu missatge revolucionari contrastava amb l’ortodòxia flamenca que sempre va professar en la seva carrera. També com tots els de la seva escola, va ser en part arraconat per les generacions posteriors; tot i que qualsevol diferència estètica quedava escombrada davant l’imparable devessall de la seva veu.