Mariza, del fado a la revetlla

Ha tornat Mariza després del parèntesi derivat de la seva maternitat i l’hem vist aquest divendres al Porta Ferrada conservant les seves aptituds vocals, rendint honors al fado mentre s’acosta a altres gèneres i prestant-se a adoptar llicències lleugeres potser associables a la idea d’un festival d’estiu. Una Mariza que des del començament va traslladar la responsabilitat de l’èxit del recital al públic quan va advertir que tot aniria bé en la mesura que aquest s’entregués i participés.

    Mariza personatge i efígie divina, i Mariza fadista a l’altura de les seves exigències, que va començar l’actuació lluint precisió vocal en una peça tradicional, Fadista louco, que va cantar a cappella. Se li va unir després el trio base, guitarra, guitarra portuguesa i baix, en altres clàssics, Maldiçao i Anda o sol na minha rua, aquests inclosos en el seu últim disc, el molt divers, i una mica dispers, Mundo. Després del que, va dir, és el seu fado favorit, Primavera, va entrar en acció la bateria, d’una manera bastant aparatosa, a Missangas, mentre augmentava la potència de les llums i ella substituïa el vestit negre per un de vermell.

    Aquella Mariza que en la dècada passada ens va invitar a parlar de renovació d’un gènere molt estancat, el fado, es va expressar en el seu punt de rigor i melancolia en dues peces modernes però de clàssics contorns, Adeus i Sombra, i va integrar subtils essències africanes, metàfora de les seves arrels a Moçambic, a Barco negro, peça del repertori d’Amália Rodrigues. I a Padoce, amb una tornada en llengua criolla de Cap Verd que va voler ensenyar a cantar al públic. No semblava una missió senzilla. «Els veig molt tímids. Ja ho sé, sóc molt guapa, moltes gràcies», va apuntar, no sabem si amb ironia. Alma, de Javier Limón, va sonar bonica i, tot sigui dit, alboranesca, encara que lluny de l’estètica fadista.

LLIÇONS DE CANT

Notícies relacionades

Mariza, el món en un fado

El #MeToo dels nens

El recurs de fer cantar el públic pot funcionar en un moment d’un recital, però arribat cert punt alguns dels presents vam començar a sospitar que Mariza s’havia oblidat del tot que estàvem allà per escoltar-la a ella. Després de la milonga Caprichosa, inspirada en una noia portuguesa «que sempre deia no», i que al seu dia va fer seva Carlos Gardel, va seguir entestant-se a donar-nos lliçons de cant i de llengua portuguesa a Rosa branca, peça que va allargar trencant el ritme del concert.

    Va arribar Paixao, substanciosa, però en la tanda de bisos el recital va emprendre un alegre i decidit rumb cap a l’extraviament. Mariza va seguir forçant els espectadors a participar en el concert, aquesta era la seva manera d’associar la nit a l’èxit, i les víctimes van ser les cançons, com l’alegre Luar da meia noite, també estirada fins a congelar-nos els somriures, una Ó gente da minha terra en què l’artista va baixar a la pista per donar-se un bany de multituds, i la invitació al ball a Saudade solta, en una mostra del que potser és un nou gènere musical, el fado-revetlla.