Anar al contingut

10 mentides del cine 'gore', 'CSI' i altres sèries sangrientas

En el seu últim llibre, 'La ciència a l'ombra', J.M. Mulet desmunta a través de la ciència forense els crims de la vida real, les sèries i les pel·lícules

DAVID GARCÍA MATEU / BARCELONA

10 mentides del cine 'gore', 'CSI' i altres sèries sangrientas

Després de tres anys ensenyant biotecnologia criminal i forense a la Universitat Politècnica de València, J. M. Mulet ha publicat el seu quart llibre de ciència divulgativa, La ciència a l’ombra (Pòrtic / Destino). Com recorda l’autor, la ciència forense va néixer fa tot just unes dècades, però gràcies a ella s’estan resolent casos que anys enrere no es van aconseguir tancar amb certesa i podem descobrir fins a quin punt són falsos alguns mites i clixés que ha explotat a fons la ficció en el cine, la tele i la novel·la negra. A continuació, el científic en desmunta 10.

1. NO HI HA ‘NÒVIES CADÀVERS’ Corre un acudit que explica que «ningú comença una carrera a Hollywood si no ha fet de cadàver a CSI». I aquest primer paper no serà segurament el més versemblant de tots els que representarà l’actor o l’actriu al llarg de la seva carrera. Els espectadors estem massa acostumats a veure els morts en postures que ens resulten més o menys còmodes, amb la cara rosada i adormits serenament, però la realitat és molt diferent. Mulet descriu perfectament el que és un cadàver: «És  absolutament horrible i sense cap glamur». «Per començar, hem de tenir en compte que es troben amb la pell absolutament pàl·lida, ja que la sang s’ha precipitat al no haver-hi bombament». I segon, «quan ja comença el rigor mortis, els músculs es comencen a contraure, cosa que provocant unes postures inversemblants, antiestètiques i antinaturals».

2. LA PUPIL·LA, NO EL POLS Si un creu que algú pot haver mort, segurament el que farà serà prendre-li el pols. És la clàssica escena que surt a les pel·lícules, on després el guió encunya la típica frase «és mort». Error de guió. Mulet assegura que amb aquesta tècnica no sempre es pot confirmar que el subjecte ha mort: «En casos on faci molt fred o en què la persona s’hagi ofegat en aigua freda, la baixa temperatura pot ajudar a mantenir les constants vitals, encara que no hi hagi cap pols durant 10 o 15 minuts». Per això, el professor recomana sempre obrir els ulls i enfocar amb una llanterna: «Si la pupil·la està dilatada i no respon, llavors sí que pots confirmar-ne la mort».

3. IMAGINACIÓ SUÏCIDA Sembla que, a l’hora de suïcidar-se, «la gent fa coses raríssimes i estranyíssimes». «Hi ha molts casos que si no fos per la nota de suïcidi mai sabries què coi ha passat», comenta Mulet. Encara que al llibre l’autor no ha volgut entrar en detalls pel fet que són «escabrosos», confirma que els suïcidis van molt més enllà de penjar-se amb una corda, llançar-se a les vies del tren o prendre’s un pot de pastilles. Fins i tot comenta que hi ha casos que la ciència mai ha pogut resoldre; mai s’ha sabut si es va tractar d’un suïcidi, un assassinat o  un accident.

4. LA MORT DOLÇA TÉ COLOR Encara que no ho ha comprovat, amb la ciència a la mà assegura que l’enverinament per monòxid de carboni és «la mort més dolça, perquè no t’assabentes que t’estàs morint». El que fa el monòxid de carboni és inutilitzar els glòbuls vermells, ja que, en lloc d’intercanviar el CO2 per oxigen, el monòxid de carboni envaeix les cèl·lules fins al punt que deixen de funcionar. En aquell moment el subjecte cau mort sense sensació d’asfíxia i sense patir. L’autor critica que mai es representi aquest estil de mort tal com físicament succeeix: «Els cadàvers adquireixen un color vermell que mai tenen en compte els maquilladors de les produccions cinemato­gràfiques; de fet, aquest color és la pista que ajuda el forense a dictaminar la intoxicació per monòxid de carboni».

5. LA SANG NO ÉS TAN VERMELLA El gènere gore té tants seguidors com detractors en el setè art. Però en la majoria dels casos el líquid que s’utilitza no té ni la més mínima similitud amb la sang real. «En qüestió de minuts, una taca de sang adquireix un color negre i fins i tot verdós a l’oxidar-se l’hemoglobina», comenta. Per tant, aquell color vermell brillant que es veu al cine no és més que ficció i estètica. «La sang de color negre deu quedar molt malament en el pla», diu amb ironia. «Qualsevol pot anar a la carnisseria a comprar sang i veure que el color és molt fosc; les botifarres negres són així perquè es fan amb sang i el xoriço és vermell pel pebrot vermell». Si en general s’ha considerat Kill Bill com un sarcasme macabre de Quentin Tarantino, Mulet assegura que el film no està tan lluny de la realitat: «si talles una artèria quan el cos encara bomba, la sang es projecta a raig i borbolls». «De fet, quan s’obre l’escena d’un crim, hi ha un patró molt típic si hi ha sang: el sifó; la sang surt com si fos una font». 

6. UN FORENSE NECESSITA LLUM «Si les sales d’autòpsies reals fossin com la de CSI, no trobarien mai les proves, perquè sempre estan a les fosques», subratlla. «La foscor és simplement per donar ambient a l’escena, ja que la realitat mai és com aquests llocs tan horribles sense llum», afegeix el professor. De fet, més aviat tot al contrari: llum intensa i espai asèptic. 

7. SENSE MANICURA ‘POST MORTEM’ La cultura popular ha fet creure que, després de traspassar, les úniques coses que continuen creixent són els cabells i les ungles. Fals. Mulet explica que, «al deshidratar-se un cos, la carn es contrau i deixa al descobert els cabells i les ungles, que mantenen la seva mateixa mida». La ciència és més senzilla del que pugui semblar: «En el moment en què mors, com que no es bomba oxigen no es poden arribar a sintetitzar proteïnes noves», dictamina.

8. SANTS INCORRUPTES (O NO) Nombroses són les persones que, al no descompondre’s les seves restes, hi ha qui les ha considerat marcades per la gràcia de Déu. El professor assegura que, «en moltes morts violentes, quan es deixa un cos a la superfície del camp, aquest es pot saponificar si es troba en un mitjà alcalí». O dit d’una altra manera: la reacció per la qual el greix del cos es torna sabó, que mata aquells bacteris que haurien de descompondre’t. En altres ocasions, si les restes mortals són enterrades en taüts metàl·lics, aquest material resulta bactericida. I si la caixa mortuòria es tanca hermèticament, la falta d’oxigen tampoc permetrà la vida dels microorganismes. Fins i tot en més d’una ocasió la trampa religiosa s’ha volgut fer amb les restes d’aquells que van ser embalsamats de forma química. On avui es poden trobar molts d’aquests sants és als nínxols superiors del cementiri de San José de Granada, on el clima és molt sec. En aquests espais, el 80% dels cadàvers es momifiquen i resulten un problema quan s’ha de reutilitzar l’espai. Per aquest motiu, Mulet explica com li van comentar «la possibilitat d’instal·lar-hi miniaspersors».

9. ZOMBIS MOLT PRIMS Els zombis sempre es presenten com a éssers que estan desmesuradament prims, i aquesta imatge ha superat la mateixa ciència-ficció. Mulet descriu com la descomposició bacteriana produeix uns gasos que inflen els intestins, perquè després, a poc a poc, la inflamació s’acabi estenent per tota la seva complexió. «En alguns casos, fins i tot arriben a explotar els cossos», destaca. Per tant, «els zombis haurien de tenir una panxa similar a la d’una dona embarassada o a la del ninot de Michelin, encara que la imatge sigui poc cinematogràfica».

10. UNA RECEPTA, NO SALIERI Per més que Amadeus condicioni la imatge que tenim del final vital de Mozart, l’autor sosté que «no tenim cap prova que apunti a un assassinat». «Antonio Salieri va assegurar que havia matat Mozart quan ell mateix estava en els seus últims dies; de fet, feia 10 anys que ja delirava», destaca l’escriptor, que apunta que «el més fàcil és que tingués Alzheimer o demència senil en una època en què aquesta malaltia no es diagnosticava». Segons sospesa Mulet, «els últims estudis semblen apuntar que potser Mozart tenia una afecció renal i que les prescripcions mèdiques de l’època van contribuir a  empitjorar-la». «Receptar-li sals d’antimoni el que hauria fet és rematar-lo», sentencia.