George Benson: "El primer aparell elèctric que vam tenir a casa va ser una guitarra"

Va començar com a virtuós de la guitarra jazz, però a mitjans dels anys 70 va fer el salt a la fama pop i s’hi va mantenir durant la dècada posterior. Avui recorda els seus hits en el festival Jardins de Pedralbes (22.00 h).

–¿Quina classe de repertori toca aquests dies?

–Els èxits. Les cançons que m’han fet famós a tot el món i les que la gent espera. També hi incloc temes en què estic treballant, però no em passo amb coses noves.

–¿Hi ha un nou àlbum en camí?

–Hi ha un projecte, tot i que no tinc pressa. Ara mateix, els discos tampoc són la prioritat; les vendes no són el que eren.

–¿Ha sigut difícil ajustar-se als nous temps?

–La indústria musical no podia ser igual sempre. Això era una cosa que sabia i vaig tenir temps per preparar-me. Per sort tinc prou fans per guanyar-me bé la vida. I tinc una bona vida familiar, també. ¿Què més puc demanar?

–Parlem una mica dels vells temps. Va néixer al Hill District de Pittsburgh, un barri amb una vibrant escena jazz. ¿Era fàcil deixar-se inspirar pel seu ambient?

–Era un lloc increïble. Un fenomen musical. Hi havia grans músics i passaven per allà tots els que anaven cap a Nova York. Charlie Parker, Dizzy Gillespie… Aquest tipus de músics feien jam sessions a l’Stanley Bar, al Blue Note o al Goode’s Drug.

–Vostè va començar a tocar amb un ukelele que va trobar a les escombraries.

–Exacte, amb sis anys. Estava fet pols, però el meu padrastre em va ajudar a reparar-lo. Ell va ser també qui em va aconseguir la meva primera guitarra elèctrica. Era un manetes i la va fer per a mi per pocs diners. Crec que va ser el primer aparell elèctric que vam tenir a casa.

–El 1968 ajudava Miles Davis en el disc Miles in the sky. ¿Què recorda de les sessions?

–Coneixia Davis d’abans, però no gaire. Ell jugava en una altra lliga. Quan em va trucar em vaig quedar bloquejat... Van ser tres dies a l’estudi que mai oblidaré. El primer no vam fer res. El segon va tocar dues notes i va marxar. El tercer dia li vaig dir que em sabia greu agafar els seus diners per no fer res, i ell em va contestar: «No, ho farem, gravarem».

–No sé si ja ha vist Miles ahead, el biopic de Miles que ha protagonitzat i dirigit Don Cheadle.

–Encara no, però vull anar-hi. Cheadle em sembla un actor fantàstic. Segur que és interessant.

–¿I quan es farà una pel·lícula sobre la seva vida, senyor Benson?

–És curiós que em digui això. En realitat, ara mateix estem ficats en ple procés d’escriptura d’un guió sobre la meva vida. I potser jo mateix hi sortiré al final d’alguna manera.

–Entre el 1968 i el 1976 va gravar una pila d’àlbums amb el productor Creed Taylor que avui es consideren clàssics, però diuen que no s’entenien en tot. Ell no volia que vostè cantés.

–No li agradava la meva veu. Però no puc retreure-li res perquè em va donar el prestigi i va llançar la meva carrera.

–Va ser amb un altre productor, Tommy LiPuma, amb qui va saltar a la fama pop.

–En part gràcies a Breezin, una cançó que no m’agradava, perquè no suposava cap desafiament per a la meva guitarra. Però vaig pensar: ¿no és interessant agafar una cançó senzilla i fer-la més artística, més musical?

–El 1979, la pel·lícula de Bob Fosse Empieza el espectácule va fer servir de forma icònica la seva versió d’On Broadway.

–Va guanyar l’Oscar a la millor banda sonora i me l'haurien d'haver donat a mi (riu). Però almenys em van esmentar en els agraïments.

–En canvi, The greatest love of all va ser un èxit tot i que més gran quan la va gravar Whitney Houston que en la seva versió.

–Vaig conèixer Whitney quan ella era adolescent; es tallava els cabells al mateix lloc que els meus fills. No gaire temps després vaig sentir una veu a la ràdio i em va resultar familiar. El seu productor em va confirmar que era ella, i em va dir: «És la millor veu de la història». Tenia raó.

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

–Llavors vostè ja havia saltat al R&B amb el disc Give me the night, produït per Quincy Jones. ¿Com era treballar amb ell?

–Quincy volia que superés les meves fronteres. Jo estava content arribant al doble i al triple platí. «No, no, això no és prou», deia ell. A la cançó Give me the night em va fer cantar amb veu d’esquirol i jo li vaig seguir el corrent. «No et preocupis, aquesta no serà la veu definitiva, és una prova», em va dir. Era mentida.