Tom Jones, el refugi de l'arrel

Doncs sembla que el camí que Tom Jones va emprendre amb 'Praise and blame' és definitiu o, almenys, durador. Ja són tres els discos successius amb què el cantant gal·lès s'ha capbussat en la música americana d'arrel, del gospel al country amb el rhythm'n'blues a l'epicentre, i l'orientació s'aprecia més i més d'una gira a l'altra, com vam veure dimecres al Festival Jardins de Pedralbes.

Aquest material de guitarres rugoses i ritmes foguejats li permet lluir la seva veu, imponent als 76 anys, i seguir sent ell mateix, fogós i ferotge amb una àmplia gamma de tons baixos. Canvia, això sí, el missatge líric: de les alegries libidinoses d'altres temps a les meditacions amb fons espiritual. Accentuat potser, almenys als nostres ulls, al saber que Jones va perdre a l'abril la seva dona Linda, amb qui estava casat des dels 16 anys. No va fer al·lusions al decés, encara que una de les cançons del nou disc que va interpretar, 'Take my love', l'associa als primers temps de la seva relació.

POTENT I MESTÍS

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Però, encara que algunes peces del seu repertori modern van rondar el crepuscle ('Elvis blues', de la cantautora neocountry Gillian Welch, o 'Tower of song', de Leonard Cohen), no va ser en absolut un recital espectral. Jones va ser tot fibra i fúria. Va entrar en escena a sac, emparat en una guitarra i la bateria a 'Burning hell', i la resta de la banda, inclosa una secció de vent amb una gran tompa estil 'marching band' de Nova Orleans, s'hi va anar sumant a 'Run on' i 'Hit or miss', per donar forma a un so potent i mestís, que podia derivar cap al boogie, el folk rock amb pinzellades country, el blues-rock fronterer o la balada amb guitarres reverberades.

El dilema de com integrar aquí les cançons d'èpoques anteriors s'ha anat resolent amb la seva gradual integració en l'imaginari 'roots'. Jones va arrossegar els seus 'hits' terrenals al nou territori: un 'Sex bomb' amb robust traç blues-rock, un 'Delilah' triomfal fins i tot sense trompeta mariachi i un 'It’s not unusual' menys negre i amb acordió. A la seva nova manera, Tom Jones va imposar la seva llei i, vist l'aldarull quan va revisar aquests èxits (també 'Kiss', del "malaguanyat geni Prince", que va sonar en els bisos amb el palau de Pedralbes inundat de llum púrpura), no es pot dir que aquesta reconversió de maduresa hagi sigut en va, sinó tot al contrari; potser era l'únic camí possible.