Bosé, en còsmica harmonia

Després de les alegres bacanals d’èxits del Papitour i el Papitwo, la gira Amo situa Miguel Bosé en un estadi en què el centre de gravetat no són tant les cançons com la seva pròpia figura en estètica i espiritual harmonia amb l’univers. Es podria dir que aquests concerts són un estat mental en què cada gest, cada pas, està destinat a transmetre una idea de pau interior, d’equilibri plàstic amb fons zen.

Així vam veure Bosé dimecres al Festival Jardins de Pedralbes, on va oferir un d’aquells xous pensats per a grans recintes (com el Palau Sant Jordi, que el va acollir el setembre passat) que en una distància més curta impressionen de veritat. Amb aquelles columnes cúbiques mòbils convertides en pantalles, que tant podien convertir l’escenari en un temple oriental (els dragons de Salamandra), un bosc (Te comería el corazón) o un paisatge surrealista amb rellotges dalinians (Si tú no vuelves). Molt bonic, i no és ironia.

DE VINT-I-UN BOTÓ / Posada en escena, en fi, de cert esteticisme new age, on els músics i els coristes, Helen de Quiroga i Tomy Álvarez, es movien en una calculada, sensual, concordança amb Bosé, tots de blanc, caminant a la vegada a càmera lenta, balancejant els braços o fent sincronitzats saltets. Eteri misticisme amb llicències: Bosé, rascant-se manifestament l’entrecuix i provocant udols a la platea.

I amb altres retorns a la realitat terrenal en forma de hit: les noves, suggerents, cançons de pop adult boirós (Amo, Encanto, Tú mi salvación) van contrastar amb l’impacte causat per Nena, Sevilla i Morena mía, que van esquitxar un repertori que va seguir al peu de la lletra el guió de l’estiu passat a Cap Roig i al Sant Jordi. Amb cites a dos àlbums amb els quals Amo dialoga, Salamandra (1986, quatre cançons) i Bajo el signo de Caín (1993, tres). Menys electrònic industrial que en la gira d’entrepapitos, Cardio (2010), més tendent a la construcció d’atmosferes.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

DIFICULTATS VOCALS / Va ser a mig recital, en el moment en què cantava allò de «El corazón que a Triana va / nunca volverá…», quan es va poder veure Bosé passant sobtades dificultats amb la veu. No es va poder refer del tot, encara que, ajudat pels coristes, va mantenir salvades peces com la petergabrieliana Nada particular, que va dedicar als refugiats, Como un lobo i la destacada, tot i que menor, Sí se puede, una estranya elecció per tancar el set.

Als bisos, Bambú, un Amante bandit estirat amb techno-trance discotequer i la balada Te amaré, vestigi de la seva primera vida artística com a ídol juvenil, quan competia amb Pecos i Leif Garrett. Són molt pocs els artistes que aconsegueixen superar aquesta estació teenager i mantenir una carrera llarga, amb totes les seves estridències i alts i baixos. Bosé va al·ludir al final, amb la gola tocada, a aquells inicis, «fa 40 anys». Mantenir-se al llarg de tant de temps ja és una forma d’art.