Com filmar l'anorèxia

«Escriu sobre el que coneixes», es diu als tallers de narrativa. La directora i guionista sueca Sanna Lenken va adoptar el lema al peu de la lletra per a la seva primera pel·lícula, Mi perfecta hermana, que acaba d’arribar a les nostres sales després de cridar l’atenció en festivals com la Berlinale del 2015 (de la qual va sortir amb un premi i una menció especial) i, fa uns mesos, el D’A de Barcelona.

Si aquesta opera prima (que no ho sembla) parteix del problema d’anorèxia de la germana gran de la protagonista és, explica Lenken, perquè ella mateixa la va patir quan era adolescent «i sabia que no estava sola en aquella experiència». «Volia fer aquesta pel·lícula perquè l’anorèxia és molt comuna i, no obstant, no s’ha explicat en gaires pel·lícules abans», afegeix.

Una investigació de la filmografia sobre l’anorèxia retorna pocs títols destacables; potser el més vist és el telefilm del 1981 Una hija casi perfecta (curiosa proximitat amb el títol espanyol del film que ens ocupa), els tràilers de la qual no inspiren confiança. «No l’he vist» –diu–. No he vist cap film bo sobre anorèxia. Alguns d’americans força dolents».

Fraternitat entre germanes

Fraternitat entre germanesPerò definir Mi perfecta hermana com una «pel·lícula sobre l’anorèxia» seria reduir el camp d’acció d’un drama que dibuixa de manera elegant, sense necessitat d’alçar la veu, el complicat mapa de les relacions entre germanes. «És una història sobre ajudar algú a qui estimes. Crec que la història es fa més universal al ser explicada des de la mirada de la germana petita [i no de la gran, la malalta d’anorèxia]».

Per aconseguir la naturalitat buscada, Lenken ha comptat amb dues actrius sorprenents. La germana petita, Rebecka Josephson, no sembla que actuï, simplement és. «Em va costar quasi un any trobar-la. Vaig fer tantes audicions... La meva directora de càsting va rebre una recomanació i la vaig trobar només un mes abans del rodatge». La germana gran, Amy Deasismont, és més coneguda a Suècia com l’estrella del pop Amy Diamond, però agafa el rol amb tanta ferocitat que ràpidament oblides tota la seva carrera passada. «Jo volia algú desconegut, però Amy es va presentar i, en fi, era fantàstica, així que es va quedar el paper».

No esperin sentir els seus alegres temes pop acompanyant imatges de desolació familiar: en lloc d’això tenim la banda sonora minimalista de Per Störby Jutbring (el seu grup New Tide Orquestra és favorit de la directora) i, en un moment de clímax, l’elevador i demolidor Says de Nils Frahm.

Cinema per parlar

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Cinema per parlarAbans del prometedor debut en el llarg, Lenken s’havia entrenat com a directora amb una sèrie (Dubbelliv, no escrita per ella) sobre què suposa viure una separació parental de petit. «Tant la sèrie com la cinta són drames intensos, i això m’agrada. M’agrada plorar, riure i sortit del cine amb ganes de parlar».

Espera que el seu film, de notable potencial pedagògic i terapèutic, es discuteixi als col·legis, «a partir dels 14 anys», i sobretot entre les famílies: «La meva idea era fer, per sobre de tot, una pel·lícula familiar. M’agradaria que la veiessin i que després en parlessin».