Mariana Enríquez i els altres

L’escriptora argentina Mariana Enríquez (Buenos Aires, 1973) es presenta a Espanya amb una col·lecció de 12 relats ancorats en el gènere de terror. Però no és menys cert que ofereix, a més, una escriptura truculentament tranquil·la que és capaç d’enverinar la quotidianitat gràcies a una estètica muda que convoca els fluxos conscients i inconscients, excelsos i tenebrosos, d’un lector que assisteix atònit a una certa normalitat de la història.

    Com en Borges, el viure immediat dels personatges que poblen aquest llibre es torna vívid garbuix d’esdeveniments convertits en nus del relat que res ni ningú pot aturar. No hi ha espai aquí per a la digressió. Encara que se situï en aquesta llarga i molt fecunda tradició literària, lleigiu si no en aquest llibre com apareixen cases encantades (homenatge i referència còmplice evident a Casa tomada de Julio Cortázar), personatges infantils que es converteixen en éssers maleïts i que creen al seu voltant una reguera de sang al seu pas o un assassí en sèrie inoblidable 

–Petiso Orejudo–, Enríquez ha sabut dotar la seva escriptura d’una mena d’atemporalitat que és capaç d’arribar al lector. És així perquè «tots caminem sobre ossos, és qüestió de fer forats profunds i arribar als morts tapats».

EL VERTIGEN DEL VESSANT HUMÀ / Escenaris decadents, si no degradats. Barris marginals. Personatges que pateixen l’assetjament d’una quotidianitat versemblant però a la qual la sotja una altíssima dosi d’estranyesa. Vides de nenes i de dones turmentades per l’opressió de cases inundades pel pes d’històries pròpies i alienes. Si a El chico sucio un té la certesa que el nen mort tanca el conte molt viu, al conte que dóna títol al llibre no sabrà fins a l’última línia que Silvinita seria una cremada bonica, una verdadera flor de foc, imatge justa del llibre en el seu conjunt.

    «La casa es una máscara», diu que va sentir la narradora de La casa de Adela perquè els personatges d’Enríquez són grecs, representen el vertigen del vessant humà.

    Tots aquests contes il·lustren el convenciment que Enríquez vol situar Las cosas que perdimos en el fuego en un interregne entre realitat i irrealitat, entre objectivitat i subjectivitat amb el propòsit de dir que el conte ho és tot. És, a l’uníson, el món narrat i el món del lector, una mena de desdoblament concebut com una experiència real en projecció imaginària. H 

‘LAS COSAS 

QUE PERDIMOS 

EN EL FUEGO’

Mariana Enríquez

Anagrama

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

200 pàg 

16,90 €