Records d'un paio estrany a Paisley Park

"Perdoni, però té fama de ser estrany". "¿A vostè li semblo estrany?"

Així va acabar una entrevista feta a Prince a Paisley Park, el seu megalòman centre d'operacions a l'estat de Minnesota, on el seu cos va ser trobat dijous. 

Era, o és, un lloc curiós de veure, decorat per una imaginació excitada. Abunden, o almenys abundaven a finals dels 90, quan es va celebrar l'entrevista en qüestió, estampes coloristes de dissenys misteriosos, signes del zodíac, imatges del cantant a mida XL, trofeus diversos, portades reproduïdes a dimensions contundents... Algú ens va explicar que calia demanar explicacions de tot allò a la ballarina Mayte Garcia, amb qui aleshores compartia una vida molt espiritual.

INACCESSIBILITAT I EXTRAVAGÀNCIA

Tan bon punt vam trepitjar Paisley Park, una periodista australiana i servidor vam haver de firmar un peculiar contracte de confidencialitat pel qual ens comprometíem a no revelar el funcionament de la casa. Vam singar arquejant la cella però a gust, perquè al capdavall entrevistar llavors Prince no resultava fàcil, tan fugisser i desconfiat de la premsa com era. Posteriorment, amb els anys, i amb l'èxit en declivi, es va obrir més i va perdre una mica aquella aura d'inaccessibilitat.

No va perdre mai l'extravagància. En aquella època circulaven una infinitat de llegendes sobre les seves rareses. També sobre la seva infinita capacitat creativa. "Tinc aquí a Paisley Park unes mil cançons sense publicar", ens va dir aquell dia un Prince tímid que semblava que intentava combatre amb rialles i una desordenada loquacitat. Saltava d'un tema a un altre amb una facilitat desconcertant.

ESPIANT ELS VISITANTS

D'aquella entrevista en recordo estar esperant-lo com deu minuts absurdament. És el temps que Prince es va estar amagat darrere d'una columna interior, espiant els dos visitants forans, abans d'emergir somrient com si res i donar flàccidament la mà. ¿Fan falta 10 minuts per assegurar-te que no ets perillós?

Una vegada a la sala en què es va fer l'entrevista, Prince no va permetre l'ús de gravadores. Segons sembla, temia que el periodista vengués després la cinta i es convertís en paraules musicalitzades d'un disc pirata. Era l'època en què lluitava com una fera amb una discogràfica per recuperar els drets de la seva obra. També es deia que no li agradava la seva veu parlada. Anéu a saber. 

CONTRA LA IDOLATRIA

Ens va dir que havia pres la decisió de no firmar mai més autògrafs. La seva forma, va comentar, de rebel·lar-se contra la idolatria. Desconec si va complir aquest propòsit per sempre més. I també va dir que cada vegada li agradava menys que li fessin fotos, afirmació que va produir un efecte estrany, envoltat com estàvem dels seus retrats colossals.

Recuperem finalment una oportuna cita d'aquella entrevista:

Notícies relacionades

Prince va ser tractat per una sobredosi fa sis dies, segons TMZ

Mor el músic i cantant Prince als 57 anys

"¿No l'inquieta la mort?" "Al jardí de l'Edèn no sabien que moririen. Ningú els va explicar res sobre la mortalitat. Un gos no ho sap. El meu salta exactament cada matí de la mateixa manera. No pensa en la mort. I jo tampoc. I és que no tens per què morir si no hi penses. Pensar en la mort, a més, es pot convertir en una addicció".

Sí, era un paio estrany. Tan cert com que va ser un gegant de la música pop.