Capote, un escriptor al pupitre

Passa amb freqüència amb els escriptors precoços, que van proclamar als quatre vents que havien començat a escarrarsar-se escrivint en la infància més tendra i van morir abans de temps; abans, per tant, de protegir-se de la publicació de les seves primeres temptatives. Rascant en els seus arxius apareixen quaderns manuscrits, originals anotats, folis esgrogueïts amb les empremtes olioses de l’entusiasme adolescent impreses en cadascuna de les seves metàfores. Recuperar alguns dels relats que Truman Capote va escriure des dels 11 fins als 19 anys pot semblar una operació comercial rodona, una manera d’estrangular a la gallina dels ous d’or del seu esgotadíssim llegat literari, i no obstant, més enllà de l’interès que desperti en els completistes de l’obra capotiana, el cert és que resulta molt didàctic rastrejar els orígens de les obsessions d’un escriptor tan autobiogràfic quan els filtres de la seva projecció social o els seus anhels de grandesa encara no estaven activats.

    L’editor Peter Haag va descobrir aquests relats –quatre d’ells publicats a la revista de l’institut de Capote, The Green Witch– bussejant en els arxius de l’escriptor mentre buscava capítols de la seva novel·la inacabada, Pregàries ateses. Cal veure’ls com un mapa fet a mà, amb les seves guixades i les seves illes desdibuixades, d’un Capote futur, un retrat robot a llapis, a vegades de traç feble. 

EXERCICIS D’ESTIL / No s’ha d’exagerar, com fa Anuschka Roshani en un epíleg una mica dispers, quan diu que aquests relats faciliten al lector «un accés natural a una veritat poètica superior». Convé llegir-los, potser, com a exercicis d’estil confessionals, encara que destaquen la precisió del llenguatge, reticent a les floritures, tan estranya en un adolescent, i la clara intenció de buscar veus que transcendeixin la complaença onanista de la primera persona.

     Per descomptat, hi ha tots els seus temes: la vida al Sud marcada per la segregació racial i una violència tan inevitable com la xafogor de l’agost (L’adrogueria del molí, Terror al pantà); la soledat de grans urbs com Nova York; la sensació d’abandonament infantil i la idealització d’una figura materna plena de tendresa (Lucy, Això és per a Jamie); la mentida o la delació com a signe definitiu de covardia o de rebel·lió contra la realitat (Hilda, Louise, L’arna a la flama)…

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

    A vegades prenen una forma definitivament ingènua (Terror al pantà); a vegades adquireixen un vol poètic bellíssim i singular (La senyoreta Belle Raskin); altres, com afirma el crític Hilton Als en el pròleg, avancen, en el seu desafiament estructural, la futura maduresa del seu estil, fortament influenciat pel cine (Trànsit sentit oest); algunes clausuren el relat amb una frase magnífica, reveladora (Hilda). Gairebé totes fan entreveure el Capote obsessionat pel detall, el meravellós retratista de Marilyn Monroe o Marlon Brando aclaparat per captar el gest, com en el cas d’aquella vella denominada Belle que mor estirada al jardí al costat del que més s’estima, els seus codonys japonesos. Els flocs de neu que s’enreden en els seus cabells i, sobretot, la flor que se li queda enganxada a la galta són els verdaders, autèntics símptomes que Truman Capote es convertiria en el gran escriptor d’Esmorzar a Tiffany’s i A sang freda.